Jove Guàrdia Pallaresa

Joves: des del Súper 3 fins el carnet jove.

2010-03-09T17:10:00.002+01:00

Som la generació perduda, la que no es compromet per res ni pretén establir una vinculació amb la societat que l'envolta? Som la generació ni-ni, la que tant se'ns en fum les possibilitats que ens presenta l'avui per construir-nos un futur? Cada vegada hi ha més col·lectius i institucions que se sumen a aquest discurs que criminalitza els i les joves. Podem trobar des de programes de televisió de suposat grup mediàtic “progre”, fins a articles de periodistes a sou de les grans fortunes d'aquest país que llencen el mateix missatge: si la joventut té problemes, és perquè són una ganduls, hedonistes, individualistes... Davant la suposada barbarie juvenil cal que alcem la veu tots i totes i denunciem aquells i aquelles que des de la seva tribuna matí a matí ens llença merda.

Les paraules no són senzilles paraules ens explicava Gramsci. Quin interès hi ha per definir homogèniament a tot un col·lectiu de la població sota un mateix patró. Jo en destacaria dos d'importants: l'interès polític de problematitzar la qüestió juvenil per donar solucions ad hoc i l'interès econòmic d'avançar en el lliure mercat en els països de l'Europa continental.

Que des del govern de la Generalitat de Catalunya, i concretament des de la seva Secretaria de Joventut, una de les principals campanyes sigui la difusió de sobres de sucre amb marca Joventut és simptomàtic que alguna cosa falla. Però la Secretaria de Joventut no és la causa del problema, tan sols és un element més presoner d'una perspectiva que pretén construir un jove fictici, d'acord amb un model de jove prèviament configurat.

Aquesta perspectiva ens defineix als i les joves, en tant que etapa plena de la vida, que comença sobre els 16 anys, quan et fan fora del Club Súper 3, i acaba quan el carnet jove de La Caixa ja no t'ofereix descomptes per anar al cine. Joves que compartim unes problemàtiques i vivències comunes. Aquesta perspectiva serveix tant per aquells que acte seguit comencen a elaborar un llistat interminable d'etiquetes per definir aquest col·lectiu, en funció del moment, com també per a l'acció política d'arrel caritativa, fomentant les polítiques afirmatives de joventut o discursos postmoderns sobre els i les joves.

Cal fer front a aquest discurs, desmantellar-lo en base a senyalar les mentides que porta incorporat. Per començar, la més gran mentida de tota aquesta farsa: que la joventut és homogènia. Hi ha diferències importantíssimes en funció dels recursos de partida, o sigui la classe social d'origen, amb que compta una persona jove que generarà diferents tipus de joves en una mateixa generació. També hi han diferències que tenen a veure en el model social i model productiu conjuntural. O sigui, que segons les condicions socio-econòmiques que estructuren a un país, trobarem un tipus de joves o altres.

Segons l'EPA 2007, el 57'3% de la població entre 16 a 29 anys estava ocupada i el 8'7% estava a l'atur. Aquestes dades generals del 2007, on encara no havia començat el desencadenament més dràstic de la crisi econòmica, ja ens comencen a ensenyar perfils diferenciats. Per què no ens preguntem per el motiu que hi hagi joves que compaginin estudis i feina, joves que no estudien i altres que esperen acabar tota la seva trajectòria acadèmica per incorporar-se al mercat de treball. Serà que no tots els joves són iguals? Serà que hi ha diferències entre ells i elles?

Mentre des dels governs es continuï pensant la joventut en tant que joves, i per extensió com a persones situades en una etapa de la vida, les polítiques que es destinin en aquest col·lectiu estaran enfocades a l'existencialisme pur i dur, perquè es continuarà pensant en aquella frase tant nostrada que diu que l'edat ho cura tot. Però no és un problema d'edat! És un problema que té els seus orígens en el model productiu de la nostra societat, en la forma com es desenvolupen les polítiques públiques i en la conceptualització imaginària d'un col·lectiu que està condemnat a l'etiquetatge permanent: l'eterna joventut.

- article publicat a El Queixal núm 51.

Anterior/Post-Catàleg

Limpiemos los salarios!

2010-03-08T01:16:00.005+01:00

Amb aquesta entrada, em plantejo tornar a la trinxera digital després d'uns mesos d'inactivitat.
I torno per donar suport a la lluita que estan duent a terme homes i dones, però especialment dones, del sector de la neteja. La seva reivindicació és clara, i sóc del parer que no cal donar-hi moltes voltes ni saber de lletra per entendre la seva demanda, i per posar-se al seu costat.

El sindicat, les CCOO de Catalunya, ha realitzat una feina increïble al costat d'aquestes dones. Les ha organitzat, les ha donat instruments, estima, coratge i força i sobretot no les ha fet sentir soles. Aquesta és se'ns dubte un dels més importants factors a l'hora de llençar-se al carrer: estar al voltant de companys i companyes que com tu, saben que val la pensa sortir al carrer i reivindicar una situació que ens és injusta. Avui són les companyes de la neteja, i avui aquesta entrada és per elles. Visca el 8 de març! Visca el dia de la dona treballadora!

Us adjunto a sota la ressolució aprovada pel primer Comitè Central del Partit dels i les Comunistes de Catalunya després de la celebració del XIIè Congrés.

“Netegem els salaris baixos i la precarietat del nostre sector”

El Comitè Central del Partit dels i les Comunistes de Catalunya reunit el dia 6 de març de 2010 manifesta el seu suport a les reivindicacions i a les mobilitzacions que estan duent a terme les treballadores i treballadors de la neteja d'edificis i locals de Catalunya.

Aquest és un sector de treball molt feminitzat, són moltes les dones que treballen en la neteja, amb uns horaris complicats, condicions salarials molt baixes, jornades interminables, prestant els seus serveis en dos, tres i fins a quatre centres de treball diferents i contractes en precari. Tot i ser en general una ocupació en males condicions cal dir que a més les dones pateixen la doble segregació ja que la majoria treballen en les categories professionals menys valorades, mentre que els pocs homes que hi treballen ho solen fer en categories superiors.

Justament , el fet que la majoria de persones que treballen en aquest sector siguin dones fa que sigui una feina poc valorada, invisiblilitzada tot i que és absolutament imprescindible per al funcionament d’escoles, hospitals, oficines,...

La lluita per reclamar la negociació d’un conveni digne del sector, per millorar les condicions laborals de les treballadores i treballadors de la neteja és una lluita justa i necessària.

Els i les comunistes del PCC reclamem que es reconegui i valori la importància social de la feina que fan aquestes treballadores i que rebin un tracte social just. Així com reiterem el nostre suport a les seves mobilitzacions.

Comitè Central del PCC
Barcelona, 6 de març de 2010

Anterior/Post-Catàleg

La paraula ja dita (XIV): Joan Vinyoli

2009-09-06T16:53:00.003+02:00

Insecte
(Ara que és tard, 1975)

Em mires com un entomòleg
observa a un insecte
clavat en una agulla.
En veritat sóc l'insecte
però vivent:
menjant i copulant
per sobreviure.
No hi ha temps
per aturar-me a contemplar
les formes que s'assemblen a la meva.
Tot és irreversible:
viure i morir.
Se'm complica,
però, l'afany: he de saber què sóc,
on vaig, per què?
Massa preguntes
per intentar de contestar-les
en vol rasant, tot fressa d'èlitres,
brevíssim, sobre l'aigua.

Josep Maria Mata

2009-06-03T23:56:00.004+02:00

He visitat al doctor Mata al seu despatx de la Universitat Politècnica de Catalunya. Feia nou anys des de la darrera vegada que ens havíem vist. Em rep amb l'entusiasme dels grans genis. I a poc a poc anem establint conversa. L'excusa passa pel museu. Entrem dins, un cop la porta de seguretat s'obre al dipositar la targeta pertinent. I allà dins, entre minerals, fòssils i meteorits, la dialèctica ens encercla.

Parlem de la vida, de la política associada a lo quotidià, del panorama internacional. Tot en mitja hora. El punt àlgid de la conversa ve precedit de la següent frase: “el canvi climàtic no és el que és diu. Les transformacions del clima i de l'ecosistema no són conseqüència d'un canvi dit climàtic, sinó d'un canvi geològic. Cal parar atenció als canvis dels períodes geològics que són les principals transformacions que poden determinar l'entorn particular”.

La discussió es posa interessant. Li pregunto per l'impacte humà en els cicles naturals. Em respon ras i curt: és mínim. És mínim tot i que a nivell local afecti, i aquests siguin notoris. Però la importància no és el clima, sinó la geologia. Entenc que cal fer una translació de prismes, i enfocar amb les lents geològiques.

Un detall: no t'has adonat que en comparació a altres anys, al Pallars per exemple, hi ha més vegetació? O sigui més verd? Això és degut a un increment del diòxid de carboni, però increment en termes geològics, o sigui, no pas per un increment dels últims cinc o deu anys.

Més endavant em parla del seu colega Romero, alcalde per IU d'Andorra (Teruel). A Andorra es crearant més llocs de treball de l'indústria minera. Es projecta una cimentera. El Mata l'adverteix que els verds s'hi tiraran al damunt. Però cal esperar que el control d'una cimentera per part dels de La Izquierda sigui des de la lògica de la sostenibilitat, cosa que no podria ser d'altra manera.

Però el que no pot ser és que un sector que no està gens mort, com el de la minería, no estigui impulsat. Cal apostar-hi, i apostar-hi com una alternativa més a la nuclear. El doctor Mata apunta que és necessari que des de l'esquerra es facin propostes per aquest sector, des d'un punt de vista industrial i d'acord amb els criteris que sempre han caracteritzat a la nostra tradició: d'acord amb la natura.

Tot això, acompanyat d'un fort impuls del sector de les energies renovables i dels llocs de treball associats a elles.

Ens acomiadem amb un: fins la propera company! Tot un plaer comptar amb l'amistat d'un home que fa de la geologia un llibre d'aventures del Capitan Trueno.

Anterior/Post-Catàleg

La paraula ja dita (XV): Georges Moustaki

2009-05-31T23:41:00.004+02:00

Déclaration (1973)

Je déclare l'état de bonheur permanent
Et le droit de chacun à tous les privilèges
Je dis que la souffrance est chose sacrilège
Quand il y a pour tous des roses et du pain blanc

Je conteste la légitimité des guerres
La justice qui tue et la mort qui punit
Les consciences qui dorment au fond de leur lit
La civilisation au bras des mercenaires

Je regarde mourir ce siècle vieillissant
Un monde différent renaîtra de ses cendres
Mais il ne suffit plus simplement de l'attendre
Je l'ai trop attendu je le veux à présent

Que ma femme soit belle à chaque heure du jour
Sans avoir à se dissimuler sous le fard
Et qu'il ne soit plus dit de remettre à plus tard
L'envie que j'ai d'elle et de lui faire l'amour

Que nos fils soient des hommes non pas des adultes
Et qu'ils soient ce que nous voulions être jadis
Que nous soyons frères camarades et complices
Au lieu d'être deux générations qui s'insultent

Que nos pères puissent enfin s'émanciper
Et qu'ils prennent le temps de caresser leur femme
Après toute une vie de sueur et de larmes
Et des entre-deux-guerres qui n'étaient pas la paix

Je déclare l'état de bonheur permanent
Sans que ce soit des mots avec de la musique
Sans attendre que viennent les temps messianiques
Sans que ce soit voté dans aucun parlement

Je dis que désormais nous serons responsables
Nous ne rendrons de compte à personne et à rien
Et nous transformerons le hasard en destin
Seuls à bord et sans maître et sans dieu et sans diable

Et si tu veux venir passe la passerelle
Il y a de la place pour tous et pour chacun
Mais il nous reste à faire encore du chemin
Pour aller voir briller une étoile nouvelle

Je déclare l'état de bonheur permanent

Anterior/Post-Catàleg

La paraula ja dita (XIV): Gioconda Belli

2009-04-27T01:17:00.003+02:00

Claro que no somos una pompa fúnebre
El Ojo de la Mujer (1991)

Claro que no somos una pompa fúnebre,
a pesar de todas las lágrimas tragadas
estamos con la alegría de construir lo nuevo
y gozamos del día, de la noche
y hasta del cansancio
y recogemos risa en el viento alto.

Usamos el derecho a la alegría,
a encontrar el amor
en la tierra lejana
y sentirnos dichosos
por habernos hallado compañero
y compartir el pan, el dolor y la cama.

Aunque nacimos para ser felices
nos vemos rodeados de tristezas y vainas,
de muertes y escondites forzados.
Huyendo como prófugos
vemos como nos nacen arrugas en la frente
y nos volvemos serios,
pero siempre por siempre
nos persigue la risa
amarrada también a los talones
y sabemos tirarnos una buena carcajada
y ser felices en la noche más honda y más cerrada,
porque estamos construidos de una gran esperanza,
de un gran optimismo que nos lleva alcanzados
y andamos la victoria colgándonos del cuello,
sonando su cencerro cada vez más sonoro
y sabemos que nada puede pasar que nos detenga
porque somos semilla y habitación de una sonrisa
íntima
que explotará
ya pronto
en las caras
de todos.

Anterior / Post-Catàleg

Presentació de la campanya “Que no t’expliquin històries!” - Campanya per una educació laica als instituts públics

2009-04-17T11:00:00.006+02:00

La Lliga per la Laïcitat ha engegat una campanya per parlar de laïcitat als instituts públics amb el suport de 6 organitzacions juvenils: 3 federacions que treballen en l’àmbit del lleure associatiu (Acció Escolta de Catalunya, l’Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya i ESPLAC – Esplais Catalans); i 3 sindicats d’estudiants (AEP – Associació d’Estudiants Progressistes, AJEC – Associació de Joves Estudiants de Catalunya i Estudiants en Acció).

Amb l’objectiu que sigui l’alumnat el principal protagonista d’aquesta discussió, la campanya “Que no t’expliquin històries!” va dirigida als nois i noies, entenent que no se’ls pot marginar del debat sobre la religió dins les escoles públiques. Aquesta campanya és una eina innovadora per tal que nois i noies comptin amb elements que els ajudin a reflexionar i pensar sobre les diferents maneres d’interpretar el món.

L’acte ha estat presentat per Joan Francesc Pont, portaveu de la Lliga per la Laïcitat, Rosa Regàs, escriptora i “padrina laica” de la campanya, i Lluís Monerris, Coordinador general de la Lliga per la Laïcitat.

Joan Francesc Pont ha remarcat que l’activisme juvenil és qui decideix prendre la bandera de la laïcitat i portar-la al nucli dels centres escolars. En aquest sentit, ha posat l’accent en que aquesta proposta parteix de l’objectiu de construir un espai públic per a tothom, per conviure en pau i harmonia i començant per l’escola que és un dels principals espais de formació dels ciutadans.

Segons Pont, l’escola concertada no està desenvolupant el paper que li pertocaria fer, que és el de suplir les mancances de la xarxa pública de centres educatius, amb l’objectiu d’enfortir la mateixa xarxa pública.

És necessari que l’associacionisme laic i progressista alci amb força la seva veu per fer arribar el seu punt de vista en un espai – públic i mediàtic – en el qual l’Església Catòlica té moltes més facilitats d’accés, i a més, ho fa d’una forma molt més agressiva. Com a conseqüència: “Potser toca que la laïcitat adopti un paper més agressiu”.

Rosa Regàs ha senyalat que l’estat no només ha de ser laic, sinó que també ha de ser lliure de pressions i imposicions, característiques que actualment no es donen a l’Estat espanyol. “La base de la igualtat de tota persona que va a l’escola pública passa necessàriament perquè l’escola sigui laica”.

Ha continuat la seva intervenció fent una crítica al contradictori “favor” que l’escola concertada està fent en la construcció dels ciments d’un sistema educatiu progressista i avançat a Catalunya, d’acord amb els principis de la igualtat, de la coeducació i de la laïcitat. L’escola concertada està pressionant al govern de la Generalitat en el procés de negociació de la futura Llei d’Educació de Catalunya per mantenir els seus particulars privilegis, en detriment de l’escola pública.

Lluís Monerris ha explicat que la campanya consisteix a obrir el debat a les aules. Per això s’ha editat un DVD que ajuda a entrar en aquesta discussió, i una guia d’acompanyament que proposa una sèrie d’activitats a desenvolupar a l’aula. Aquests materials s’han enviat a tots els IES públics de Catalunya.

La Lliga per la Laïcitat té presència en la pràctica totalitat dels centres educatius d’educació secundària, de la mà de les organitzacions sindicals, de renovació pedagògica, les associacions de mares i pares o les associacions d’estudiants, que recolzen la Lliga per la Laïcitat.

S’espera que aquesta campanya contribueixi a enfocar el debat sobre l’educació, i el centre educatiu, com aquella institució que ha de contribuir a que els nois i noies adquireixin els seus propis criteris ètics i cívics.

Actua i participa-hi!

Anterior/Post-Catàleg

La Barcelona insensible

2009-04-11T00:43:00.006+02:00

Em permeto el luxe de començar a través de l’adjectivació que Antoni de Moragas va apuntar ara farà un any des de les pàgines de l’Avant, en una recensió apassionada sobre el llibre de Manuel Delgado: La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del “modelo Barcelona”.

He aprofitat els dies de descans de la Setmana Santa per aprofundir en el llibre que Delgado publicava al 2007. Coincidint en la lectura, just el passat diumenge 5 d’abril, el 30 minuts emetia el documental “Barraques. L’altra ciutat”. Aquests dos elements m’han empès amb energia a fer un exercici d’anàlisis des del sofà de casa, traient el pols als apunts de la Soledad Garcia i l’Anna Alabart de Sociologia Urbana, i com no podria ser d’una altra manera, prenent, ara sí, consciència de la importància d’aquelles classes que ja queden allunyades en el temps.

El llibre de Delgado enganxa. La crítica arriba ja a la primera línia, a partir de la qual t’introdueix en una trama poc coneguda pels qui fins ara no havíem fixat la mirada en aquest camp. El seu missatge fort és que la planificació urbana de Barcelona no respon a un projecte progressista de ciutat, sinó que, tal com l’efecte visual d’un tronc introduït en un recipient d’aigua, els objectius des del camp político-urbanístic de Barcelona responen a la cuina produïda des dels despatxos dels ajuntaments franquistes.

Però a mesura que avançava creixia una sensació d'insuficiència, no perquè perdés interès en l'objecte de l'obra, sinó per la descripció d'un sostre de vidre tocat i enfonsat el qual encara ens aixafa. Delgado afina la ploma no tant sols al model de ciutat. La crítica és purament política, i se situa en la línia dels qui gosen criticar el MODEL de “transició democràtica”. És sota aquest prisma com l'autor apunta cap als ajuntaments de després del '79, definint la política urbanística d'aquests de continuista amb l'etapa anterior. Apareixen llavors una sèrie de noms que sense voler-ho, actuen de pont entre les dues etapes. Des d'Oriol Bohigas, Jordi Borja, Ernest Lluch o el mateix alcalde Pasqual Maragall. Noms que com bé diu Delgado “ el protagonismo de todos estos professionales en la organización urbanísitica de Barcelona bajo el porciolismo no supone que dieran por buena su naturaleza autoritaria y antidemocràtica, ni siquiera que no les guiara la mejor de las intenciones, incluso la convicción de que estaban actuando a la manera de “infiltrados” del urbanismo progressista en el seno del franquismo municipal. Se trata de reconocer que la incorporación de estos y otros profesionales de izquierda al diseño de una idea de ciudad que ellos mismos se encargarían de aplicar más adelante no respondió a la candidez de un sistema político que se dejaba invadir por todo tipo de caballos de Troya en materia de planeamiento urbano”.

Parlo d'insuficiència perquè el que apunta Delgado em provoca una situació d'angoixa i col·lapse. Mentre continuava llegint-lo, aquesta sensació aniria apareixent ininterrompudament. La reflexió que em sorgeix és la típica “pataleta” de: i per què no s'ha pogut desenvolupar un model diferent? Per què s'han continuat les línies que esclavitzaven la ciutat a ser una gran fira anual de congressos de tota mena i turistes amb força diners? Per què el catalanisme d'esquerres no tant sols sembla que ha perdut la batalla, sinó que ha tirat la tovallola?

He tingut la sort de llegir el llibre que Antoni de Moragas prèviament va llegir, subratllar i fer anotacions al marge. Per tant, he tingut una pauta molt útil – en la majoria dels casos, car en certes ocasions les anotacions eren incomprensibles, causa de la meva iniciació en el camp o per la hàbil agudesa amb que l'arquitecte detectava punts importants que escapaven a la meva comprensió – que m'ha ajudat per la reflexió posterior. La conclusió a la que arribo: que cal un model progressista de ciutat.

Segurament des d'anàlisis diverses es podria acceptar que el model de la Barcelona actual respon a la inquietud progressista de la planificació urbanística. Es el que, en certa mesura reflexava el "30 minuts" de la setmana passada. El documental donava veu a diferents testimonis de la Barcelona de les barraques del Somorrostro, el Carmel, de Montjuïc. La conclusió, amb gust a sacarina, dibuixa un consistori (en diferents moments històrics) preocupat per el fenomen del barraquisme, el qual després de vàries accions per desarticular-lo, acaba fent possible el desig anhelat dels seus habitants, una vivenda digna.

Però el que no detalla explícitament – tot i que ho deixa entreveure – és el perquè d'aquesta política agressiva al principi, i caritativa després, davant el barraquisme. Què és el Somorrostro avui? Mira que playa tan bonita, quién hubiera dicho que del Somorrostro saldría una playa tan bonita - aquesta era l'expressió d'una de les protagonistes del documental. Una platja de la Vila Olímpica. I resulta curiós les transformacions d'aquest espai urbà. Per una banda, al Poble Nou cap allà al 1850 es creà una comunitat urbana cabetiana, que en honor al socialista utòpic, Étienne Cabet, l'anomenaren Icària. Durant el franquisme es creà amb el treball dels seus habitants el barri de barraques del Somorrostro, just arran de mar. Avui aquest espais són el Passeig Marítim i la Vila Olímpica.

Aquests projectes responen a una idea molt concreta de la ciutat. Que se n'ha fet dels veïns i veïnes del Somorrostro? Avui es troben en algun dels barris del districte de Nou Barris. Òbviament, en unes molt millors condicions de vida que les d'abans. Tanmateix, no s'ha d'oblidar que els primers “repoblaments” de Nou Barris van ser totalment en precari. Barris sense trama urbana. Mòduls de pisos (amb material de baixa qualitat), enmig del no res. Igual que anys més tard i ja al tard-franquisme, es dissenyà i inaugura el barri de la Mina, situat a Sant Adrià del Besòs. Aquest construït amb un alt grau d'estratègia militar per controlar possibles revoltes per part dels seus veïns. Potser n'havien après dels altres barris? Potser ja havien començat a intuir les mobilitzacions veïnals del Carmel o altres barris oblidats pel model Barcelona de Porcioles.

El model Barcelona, que segons Delgado és dissenya amb el Pla de 1953, i després es maquilla pre-democràticament amb el Pla General Metropolità de 1974, no és un model de ciutat compacta. Tampoc respon a un model progressista de ciutat, ja que aquest hauria de fomentar-se en el cobriment de les demandes de les capes populars de la ciutat. El model Barcelona “parte de la determinación, por parte de los ayuntamientos franquistas, de poner la ciudad a disposición de los intereses del capitalismo immobiliario y financero internacional”.

La Barcelona contemporània es troba en ple procés de dispersió. La inquietud principal de l'ajuntament passa per mostrar una imatge elegant, cosmopolita i d'acord amb el “caché” que en les dues últimes dècades ha desenvolupat la ciutat. Per tant, la decadència cal marginar-la, fer-la invisible.

Avui si portem a un turista a passejar per Pi i Molist o l'avinguda del Verdum, aquest ens podria dir que el barri està molt ben equipat, i òbviament pot arribar a la conclusió que l'ajuntament ha desenvolupat una política de proximitat en que els resultats són excel·lents. Clar que el nostre amic turista no coneix la peculiar història del barri. Per tant cal explicar-li que tant les places, com la pavimentació, com l'enllumenat, com el clavegueram o les escombraries, han estat reivindicacions que les associacions de veïns del districte han mantingut actives fins arribar al que avui podem observar mentre anem a fer un vermut a la Esquinica.

En contrast amb altres barris que s'han promocionat positivament des del mateix ajuntament, és precisament Nou Barris, un d'aquells on al passejar-hi sents una altra manera d'entendre la ciutat. Cal mantenir vigent aquesta altra manera de fer ciutat, per poder avançar en la Barcelona progressista. Per tant, cal explicar el que ha passat i com ha passat. La primera forma de vèncer al poder real (que continua sent l'Opus Dei i el tecnocraticisme franquista) és mantenint fresca en la nostra mèmòria la història dels nostres avis, que és la dels nostres pares i també la nostra història. El Llibre de Manuel Delgado és un instrument que ens ajuda a fer aquest exercici, i que al cap i a la fí acaba queixant-se com la senyora del Somorrostro: Porqué no ponen una placa o algo así, para que la gente sepa que aquí hubo una vez un barrio de barracas que se le llamaba Somorrostro? Es que les da vergüenza recordarlo?

Cal que s'alcin referents des de l'esquerra i la societat civil organitzada que responguin a les inquietuds dels barris de la Barcelona real en contraposició als referents que parlen per boca de les demandes de la Barcelona de catàleg. Des del lliure pensament, l'associacionisme educatiu i el moviment popular - entre altres - segur que hi tenim molt a dir.

Anterior/Post-Catàleg

Reflexions del tercer dia

2009-03-21T18:40:00.003+01:00

La roigesfera i iloveiu en van plenes. Molts companys i companyes de la família transformadora han opinat sobre els fets de dimecres per la tarda. A mi m'està costant molt, i de fet encara estic consternat per l'ocorregut el dimecres passat. Em considero en l'obligació de trencar el meu particular silenci, i donar una opinió que no la puc sinó fer des de l'honestedat i la coherència amb l'ideari que les organitzacions socials de l'esquerra transformadora defensem.

Primer, condemno i rebutjo l'actuació dels agents de la brigada mòbil del cos dels Mossos d'Esquadra. Una “policia democràtica” no està autoritzada a actuar sota cap circumstància de la manera com ho van fer dimecres (a no ser que es decreti l'estat d'excepció). Barcelona va viure persecucions des de la Via Laietana a l'altura de Jaume I fins a l'Arc de Triomf per una banda, i el carrer Pelai per l'altra. Sense parlar de les actuacions ja sofertes al mig-dia a l'altura del Palau Robert o a primera hora davant del rectorat de la Universitat de Barcelona.

És inadmissible que es produeixin fets com aquests. Tot i això, hem comprovat que el cos dels Mossos d'Esquadra no és un model de policia de proximitat, ni res. Per això cal una resposta política contundent. I aquí és on la meva segona consternació és produeix. Mentre s'estava perseguint als estudiants que clamaven explicacions per l'ocorregut a primera hora del matí davant la seu del Comissionat d'Universitats, al Parlament de Catalunya hi havia Ple. Algun diputat o diputada va ser prou decent per trencar l'ordre del dia establert i clamar per una acció política del que estava passant a l'altura de la Diagonal? Cap ni un. El ple es va produir tal i com estava previst, seguint el guió.

La primera resposta governamental va arribar moltes hores després, a través del seu màxim responsable, el conseller Saura, que mostrava la seva preocupació davant els fets i anunciava que s'obriria una investigació sobre tot l'ocorregut. Massa tard. Perquè el dimecres a la tarda-vespre molta gent ens vam preguntar on eren els representants polítics. Perquè no deien res? I aquest sentiment de soledat, de desemparança és tristament molt profund. Després, a les pròximes eleccions una de les preguntes que ens farem serà entorn la participació, i la desafecció d'un percentatge elevat cap als processos democràtics de presa de decisions. I no m'estranya que passi, perquè quan més necessites una resposta per part del govern, aquesta no arriba, i quan ho fa, malauradament ja és massa tard.

Amb aquesta reflexió no pretenc situar al conseller Saura, ni al govern d'entesa, com a instigadors de l'actuació policial. És impensable, com diuen companys de la roigesfera, imaginar-se a Joan Saura mòbil en mà ordenant la càrrega policial. Com també és impensable que el govern d'entesa no reaccioni de forma contundent davant l'actuació vexativa dels Mossos d'Esquadra. Malaurdament, al meu parer el govern d'entesa no a reaccionat com s'espera d'una govern progressista. Aquest és el principal desencadenant de la desesperança. Com s'apunta en el comunicat que en la tardança del dijous va emetre Esquerra Unida i Alternativa, el govern d'entesa se sustenta sobre una base electoral popular, i necessàriament cal que garantim una política allunyada de despatxos i passadissos, i propera amb la gent que ens atorga la confiança per governar.

Sóc plenament conscient de les interioritats que aquests tipus d'esdeveniments desencadenen. I de la necessitat de recolzar el govern d'entesa per avançar en el full de ruta de la Catalunya progressista. Però no a qualsevol preu. Precisament per empoderar el govern d'entesa i la seva base social, era necessari que la resposta del conseller d'Interior hagués estat immediata i contundent. Lamento profundament que una vegada més pesin més els tacticismes partidistes davant l'honestedat. Joan Saura no ha respost com s'espera que ho faci un conseller d'un govern progressista i d'una formació transformadora.

Sóc plenament conscient de la necessitat de pensar fredament en com gestionar un cos policial el qual demostra ser expert en autoritarisme. I com gestionar-ho tenint en compte també la falta de respecte que el mateix cos mostra davant el govern legítim de la Generalitat de Catalunya. I em reitero, cal una resposta i acció política immediata i sincera. M'avergonyeix veure com l'institucionalisme passa per sobre qualsevol ideari.

Punt i a part es mereix la facilitat amb que es deslegitima actualment al moviment estudiantil, partint d'adjectivacions de moviment minoritari, violent, no-democràtic, etc. Els mitjans de comunicació durant els últims quatre mesos no s'han cansat de pronunciar els mateixos adjectius, dia rere dia. I em preocupa veure que aquest estat d'opinió hagi quallat fins i tot en la gent d'esquerres i es reprodueixi el mateix discurs.

És minoritari sí. És suficient aquesta condició per deslegitmar les seves propostes? Si la resposta es afirmativa faig una crida a tota la gent de l'esquerra transformadora a abandonar automàticament aquest moviment polític i social, per minoritari.

Sempre hem estat minoritaris, però aquesta no ha estat mai una condició suficient per tancar la barraca, mentre les propostes formulades siguin d'abast general. No em sembla correcte per tant deslegitimar amb tanta facilitat les persones que prenen partit dins la universitat i s'organitzen (ja sigui en assemblees, organitzacions sindicals o delegacions d'estudiants). Una cosa ben diferent es que s'estigui d'acord o no en el procediment que executen, i es totalment lícit que hi hagi opinions a favor i en contra.

Què està passant als equips de govern de les universitats públiques de Catalunya? A que es deu aquesta dosi d'autoritarisme des de diversos rectorats? UAB, UPF i ara UB, universitats governades per gent d'esquerres que acaben trencant qualsevol pont de negociació i diàleg, emparant-se en la definició dels estudiants com a moviment violent. Pelai Pagès, de la Facultat d'Història de la UB precisament apuntava ahir en una carta la frivolitat del rectorat en tot aquest assumpte, i la penosa gestió per part de l'equip de govern de la UB en el tram final de negociació amb els estudiants tancats a l'edifici històric de la UB. Recordava que ni tant sols en tota la revolta estudiantil de solidaritat amb els Joglars, la Universitat no tancà les portes. Recordava les intromissions de la policia franquista dins la Universitat sota l'excusa d'una minoria violenta, per fer callar les veus crítiques al règim dicatorial. On queden els demòcrates? On queda el libertas perfundet omnia luce?

No vull perdre l'esperança en que és possible, perquè és necessari, continuar avançant en el canvi per fer realitat el projecte de la Catalunya progressista. I entenc que aquest projecte només és possible donant continuïtat i estabilitat al govern d'entesa, i sobretot a la coalició transformadora. Però aquesta premissa no és condició suficient per fer com si no passes res, tot al contrari, aquesta premissa hauria de ser d'obligat respecte, i per tant condició necessària per actuar amb corresponsabilitat sobre tot el succeït.

Per tot això, avui és el tercer dia de la vergonya arrossegada, que com jo, la majoria de militants de l'esquerra transformadora estem sentint. Les bases estant parlant clarament, apostant per el que sempre diem: per ser moviment polític i social. No vull respostes de despatx, vull respostes honestes, i entenc que molta gent espera el mateix per poder aixecar el cap i continuar caminant, perquè tenim la motivació, la força i la raó!

Salut i bon treball!

Anterior / Post-Catàleg

Àlvar

2009-01-05T02:37:00.004+01:00

“Lluís xato! Ahir vaig estar a la tancada dels estudiants. Això com va?”. Aquesta va ser una de les llargues converses que van acabar en discussió (amiga, sempre amiga!) entre jo i tu, recordes?. Mentre parlàvem del Pla Bolonya avançàvem cap a Urquinaona amb els pocs concentrats que ens trobàvem a Plaça Universitat per la Plataforma Aturem la Guerra un 22 de novembre del ja passat 2008.

Feia dos dies ens havies enviat la convocatòria per la propera assemblea de l'eixample. Era urgent reunir-nos per valorar els diferents conclaves de la nostra família, primer el de casa nostra amb la Va assemblea d'EUiA, i també per la “movida” madrilenya i la IX assemblea federal d'IU. Però hauríem d'esperar perquè aquell dimarts – sempre ens reunim en dimarts - era imprescindible ser un altre cop al carrer per sumar forces contra la violència de gènere. I el dimarts sota la pluja ens vam tornar a trobar a Plaça Sant Jaume, també amb la Maria tota riallera i més companys i companyes de l'eixample i altres indrets i barrets, aguantant el fred d'aquell vespre. Va acabar fent un amago de nevada i tot!

Aquests últims quinze dies, davant l'ofensiva del govern d'Israel al poble palestí, amb la complicitat de tots aquells governs que mantenen pactes de col·laboració amb ell, als carrers de Barcelona i d'altres indrets del país hem sortit per pronunciar el nostre rebuig a tals atrocitats. Tu ja no has pogut ser-hi, no per discernir sobre la convocatòria, sinó per impossibilitat. Tanmateix et veig entre la nostra gent, a la Plaça Sant Jaume, sumant-te al crit de la multitud per la pau.

Vaig coneixe't en aquell viatge a Elna organitzat per la Fundació. Abans t'havia vist, molts cops, en molts llocs diversos, però no et coneixia. Aquell viatge em va ensenyar molt i també em va permetre conèixer companys i companyes, com ara tu. Vam riure molt, sobretot a l'autocar, entre acudits dolents i algun de bo, o el cançoner del Quim i el Jube.

Però l'element diferenciador, per molt que et queixis, va ser La Pobla. Poble conservador com tu deies. Aquesta va ser la primera discussió, i com vam discutir! Fins que em vaig donar compte que tot i els 40 anys que feia que no hi posaves un peu, sota les ulleres hi havia una mirada còmplice.

La intensitat amb la que he afrontat el 2008 ha traspassat alguns moments fronteres que sempre hauríem de cuidar adequadament. Sobretot quan degut a la inexperiència o la falta de comprensió et fan prendre postures que tant sols poden portar a grans precipicis. Feia pocs dies, encara al desembre de 2007 amb la Joventut organitzàvem l'acte d'homenatge a la Revolució d'Octubre. Tu hi vas venir, i també intervenir. Menuda intervenció! Al cap d'uns dies, ja al gener del 2008, i en una de les meves primeres assemblees de l'eixample, vaig sortir d'allà tot emmurriat. Pujava caminant per la Via Laietana i vaig trucar-te. “Alvarito. Encara ets a Aiguader?” Estaves a l'autobús marxant cap a casa. Però vam quedar davant del sindicat per anar a fer un cafè. El que va durar el tallat va esdevenir una classe de formació política magistral.

Van venir les eleccions generals, les campanyes pels mercats del barri, les post-eleccions i la campanya de recollida de signatures contra la llei electoral, acompanyada d'una nova discussió – amiga com les demés – sobre la forma de la campanya en sí, davant l'Ateneu del Fort-Pienc.

El primer de maig d'aquest 2008 no vas ser-hi perquè vas viatjar a Cuba. Quina il·lusió. I quantes converses sobre aquesta petita illa caiman que ens hem creuat en poc temps. Ara han celebrat el 50è aniversari de la Revolució, sense focs artificials. Els huracans de final d'estiu van situar a la pàtria rebel en una situació difícil. Durant aquests sis mesos milers d'estudiants han estat dedicant treball en la reconstrucció del país, acompanyats de treballadors i treballadores, del veïnat, militars i tot tipus de voluntariat. I la premsa occidental que hi diu? Si no és per una cosa és per una altra! Ara resulta que l'austeritat de l'acte és signe de fracàs de model social! Ja, que si hagués tirat coets la bronca hauria vingut per la ostentació o “despilfarro”.

Repassar l'últim any, m'obligava a fer-ne una lectura compartida amb tu. Els mítings electorals en espais del tot pomposos. Et vaig estar observant en aquell míting durant força estona. Estaves assentat a les darreres butaques del Palau de Congressos, ben atent al que deien des de la tribuna. Se t'escapava una mitja rialla a estones. Però en acabat, foties unes hòsties picant de mans que donava gust de veure. Picaves tant fort que pensava que acabaries fent emmudir aquella sintonia postmoderna amb gust de vent que acompanya els decorats verds.

Costa mantenir la serenor política molt sovint. És molt senzill llençar-ho tot per la borda, i repicar de peus com la canalla mentre es vagi cridant que d'aquesta manera serem els més comunistes i els més purs. I és gratuït titllar de reformistes, partit burgès o socialdemòcrates als comunistes catalans per la feina duta des d'espais unitaris. L'Àlvar, sense aixecar desmesuradament la veu – amb el to fort perquè és del Pallars i aquí xerrem fort – els miraria a través de les seves ulleres i amb un riure sorneguer els hi diria: companys, ens trobem al carrer, caminant junts, lluitant avui pel demà!

Fins sempre company!

Anterior/Post-Catàleg

Salut i força al canut!

2008-12-28T21:22:00.005+01:00

Afrontem el 2009 sense baixar la guàrdia, però sense perdre l'humor. Hoh Hoh Hoh!
Oju que surten els GATS i es menjaran a totes les rates!

Anterior/Post-Catàleg

Acció Laica

2008-12-15T17:20:00.004+01:00

FEDERACIÓN NACIONAL DEL LIBRE PENSAMIENTO Miembro de la Unión Internacional Humanista y Laica (IHEU)

El Presidente de la República, en calidad de Presidente de la Unión Europea, acaba de delegar la organización a los Ministerios de Asuntos Exteriores y al Ministerio del Interior, de un coloquio, el 17 de diciembre de 2008, a París, titulado “Religiones y poder público en la Unión Europea”.

Invita a los 27 países que constituyen la Unión Europea a participar, enviando a una delegación, cuyo modelo recomendado es el siguiente: un responsable encargado, en el Estado de las cuestiones religiosas y de los cultos:
Un sacerdote o un Pasteur,
Un rabino,
Un imam.

Así, la Presidencia francesa concreta los compromisos verbales asumidos en la visita del Papa Benoît XVI, integrando las religiones en la gestión pública de los Estados.

Es una violación manifiesta de la ley de 1905 sobre la separación de las Iglesias y del Estado, Es también una violación de la Constitución francesa que menciona expresamente la laicidad de la República.

Está claro que el objetivo consiste en conferir a las tres religiones antes citadas un estatuto particular lo que equivale a establecer una discriminación entre los ciudadanos.

El Centro de Acción Laico belga pide a las asociaciones laicas de alertar las autoridades políticas de sus países, para que boicoteen esta reunión.

La Federación Nacional del Libre Pensamiento se asocia plenamente a esta acción. Llama la atención de los ciudadanos sobre las consecuencias de esta política de integración religiosa.

Interviene ante la Presidencia de la República, repitiendo su demanda de entrevista para insistir sobre la posición de los ciudadanos conformes con la laicidad del Estado que, recordémoslo, son mayoritarios.

París, el 9 de diciembre de 2008

Anterior/Post-Catàleg

La paraula ja dita (XIII): Joan Margarit

2008-10-08T01:24:00.005+02:00

Filòsof en la nit
(Estació de França, 1999)

Quan la matinada negra de Madrid
és, al carrer O'Donnell, darrere dels vidres,
reposo el meu cap a la teva absència.
He obert la Ilíada. Apol.lo Emprenyat
passa com la nit i, al ritme del pas,
ressonen les fletxes del carcaix de cuiro.
Sento el teu lloc fred que ningú no ocupa.
Despullant-me, parlo sempre com si hi fossis:
un costum dels dies primers sense tu.
El mirall del bany, sense els teus flascons,
només reflecteix com m'he anat fent gran.
Plego bé la roba i em poso el pijama
amb la bata grisa ben lligada al cos,
i les sabatilles als peus nus de vell.
Estimo l'absència teva al meu costat,
sempre més propera quan torno a la Ilíada,
com si t'acostés el llunyà ressò
de la veritat des d'aquella platja.

La teva ombra i jo hem pujat la noia
i els dos nois: ahir justament vaig rebre
carta del més gran. Quasi no et recorden.
Sóc el seu Homer de la nostra Ilíada.
Lluny d'aquell mar tebi de rambles amb plàtans
on vàrem trobar-nos, encara no puc
sentir més Helena dins de mi que tu.
I és proper el passat. Com el vent als arbres
negres del Retiro davant del meu pis.
Espanta l'aspecte, vestit de guerrer,
d'Hèctor al seu fill. La nit l'ha creuada
el desesperat soroll d'una moto.
També jo amb el bronze de la soledat
als nostres infants potser els feia por.

La fotografia teva, amb un to sèpia,
és damunt la taula, perduda entre els llibres:
jove llunyania d'un somriure trist.
Aqueus i troians, com un mar picat
d'escuts i de cascs, de llances de fusta
amb puntes de bronze, s'asseuen a terra
vora el mar de tarda que brama a la platja.
Però em sento absent: mentre Aiante es llança
contra l'escut d'Hèctor, recordo el mar nostre,
verge com a Troia, de la Costa Brava
en els anys seixanta. Obro el finestral.
Avui viuen lluny la filla i els fills.
Són més grans que tu: vas partir tan jove.
Penso, melancòlic, que ara es deu estar
fent fosc a Xicago. I és de matinada
a Berlín i als verds afores de Londres.
I a tu no t'esperen més albes que aquestes
que surten de nit entre les paraules.

Mentre les fogueres assetgen les naus
tinc mals pensaments, com la mar negrosa
que aboca algues fosques a la sorra molla.
Passa com si els déus d'Homer fossin certs.
Fa tants anys: tu, morta; jo, anant-me fent vell
tot sol amb la Ilíada. Però allí a la platja,
entre dos combats, mentre les estrelles
fan més negre el cel, tu dorms, com Helena,
aquí al meu costat, a la teva fosca.
Pesen les parpelles com el casc de bronze
d'un guerrer cansat que va recordant
Pedralbes i el cel tan blau de la tarda
en la primavera d'aquella ciutat.
Prim com la ideal línia d'Euclides
és el territori mític de la Ilíada
que estem llegint junts -tu a la meva vida,
jo a la teva mort. Em surt el filòsof
quan veig com Aquil.les ha triat la glòria
en lloc de la vida. L'ètica comença:
ja és a la Ilíada la noble i antiga
lliçó del dolor, quan Hèctor i els seus

arriben a sang davant les barcasses.
Sempre hi ha un Aquil.les que espera a la fosca.
Penso que l'absència -com l'aigua del riu
trempava les armes- m'ha forjat més dur.
Cadascú ha sentit a la seva Ilíada
com les armes xoquen contra els elms lluents
i els crits horrorosos dels grecs entre el foc
defensant les barques. Alcàtoo a terra:
la llança que vibra -clavada al seu cor-
amb l'últim batec. Tu seràs la llança
que tremoli a l'últim desig del meu cos.
Fugen carros buits per tota la platja,
i la lleu remor que fa, en passar, un full,
és com una dèbil presència teva.
Mentrestant, als vidres, l'horitzó del parc
comença a aclarir-se, com si resplendissin
rere els arbres negres les armes d'Aquil.les.

Com t'he buscat sempre. I quantes vegades
he desembarcat, només per un llum,
en costes abruptes. Obro la finestra
i em crida l'albada dels ocells del parc.
La dura vellesa posa a la mirada
una llarga platja com les de la Ilíada.
Mercant rovellat, davant d'un gran port
fendiré les aigües pudentes on volen
milers de gavines, buscant una immòbil
dona solitària que espera a la dàrsena.
Avui que la proa s'enfonsa cansada
i que el navegant no hi veu bé de lluny,
la costa s'esborra. Mirant les onades,
recordo els teus ulls amb llum de capvespre
i, somrient, penso que, grisa i romàntica,
et duc al vaixell de ferro de l'ànima.

Premio nacional de poesia 2008 amb l'obra "La casa de la misericòrdia" (2007)

Anterior/Post-Catàleg

Comunicat de Premsa – El Tribunal Suprem no pot estar supeditat als interessos de la jerarquia catòlica d’Espanya

2008-10-07T16:30:00.002+02:00

Davant la sentència promulgada pel Tribunal Suprem espanyol, posicionant-se en contra del dret de cancel·lació de les inscripcions als llibres de baptisme, i en tant que això, fallant a favor del recurs presentat per l’Arquebisbat de València, la Lliga per la laïcitat considera que:

Els llibres de baptisme són fitxers de dades utilitzades per l’Església Catòlica a l’hora de justificar l’estat de la seva afiliació davant l’Administració Pública, i en funció de la mateixa, sol·licitar l’import econòmic pertinent, tal com marca l’Acord d’Afers Econòmics entre l’Estat i la Santa Seu.
L’apostasia és l’acció que algú realitza per abandonar una religió concreta. De res no serveix que aquelles persones que lliurement decideixen apostatar de l’Església Catòlica no se’ls cancel·li la seva inscripció al llibre de baptisme. Se’ls continuarà considerant part de l’Església i per tant estaran contribuint, contra la seva voluntat, a quantificar el nombre de creients registrats.
La sentència del Tribunal Suprem eximeix l’Església d’una directiva europea sobre la protecció de dades personals. Aquesta, per tant, gaudeix d’una situació privilegiada envers la resta d’organitzacions socials.
No deixa de ser inquietant que l’obertura de l’any judicial, amb la presència del rei Juan Carlos I i el ministre de Justícia Fernández Bermejo, comencés amb l’anomenada “ Misa de Apertura de Tribunales” oficiada per l’arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, el passat 29 de setembre, deixant en entredit la neutralitat del poder judicial.

Per tot l’expressat, la Lliga per la laïcitat reclama que:

Es revisi la sentència del Tribunal Suprem, garantint el dret de llibertat de consciència i religió, recollit per la Constitució Espanyola.
Es garanteixi el dret a l’apostasia pública, com un pas més de normalització d’una societat moderna, democràtica i respectuosa amb la consciència de tothom i de cadascun dels ciutadans.
El tracte cap a l’Església catòlica per part dels diferents poders estatals s’administri pel dret civil, sense discriminacions ni privilegis de cap tipus. Denunciem que una vegada més es claudica davant els interessos de la jerarquia catòlica.
Es derogui el concordat amb la Santa Seu per tal que l’Església es regeixi pels convenis ordinaris que tenen les altres confessions religioses, sense el privilegi de la seva regulació pel dret internacional.

La laïcitat treballa per la defensa d’una ètica civil, universalista i independent de qualsevol confessió o ideologia. Per això, és impensable que la pràctica laica faci proselitisme per una o altra religió. L’apostasia és un exercici individual, de la mateixa forma com ho és creure en una religió concreta. La laïcitat és aquell marc on les persones creients, atees o agnòstiques es relacionen entre si, sense que cap de les diferents opcions prevalgui per sobre de les altres.

Barcelona, 06 d’octubre del 2008

Anterior/Post-Catàleg

C14 - posta de sol

2008-10-05T23:20:00.006+02:00

Era magnífic. De fet no podem parlar d'una cosa passada perquè cada dia, si les components que adequadament s'intercalen entre elles estan a punt, succeeix el fenomen. Una posta de Sol realment bucòlica. I és per desatacar-la, perquè al meu parer no hi ha gaire cosa més en aquell indret inhòspit que els nostres llibres de text ens ensenyaren que s'anomenava el "Pla de Lleida" o la "Depressió Central".

Perquè no fotem, és lleig, i molt! Quantes vegades he pensat en la tristor que em suposaria viure en aquella zona!? Un munt! De fet, l'únic que té a ressaltar precisament és l'expressió més rupestre, i que en certa mesura esdevé mínim comú denominador de totes les zones allunyades 10 km d'àrees industrials. Però el Pla és diferent. És molt més que una zona rural. És lleig. Perquè és inhòspit. M'agrada mirar bé els camps, treballats per l'home, cultivats. La tonalitat de la terra, diferent segons la temporada. Una cosechadora al capvespre. Entre ombres d'arbres que delimiten els trossos. De fons, el Sol de ponent, prenent un ataronjat envermellit, segurament de vergonya, per tot el que ha tingut que enllumenar durant el dia.

Sona Facto i tot es transforma observant des d'una finestra enorme de l'Alsina Graells en una imatge que traspúa l'impressionisme . I la barreja de sensacions estimula el pensament.

Resistència, canvis, caciquisme, costums, pobresa, modernitat, superflu, treball, bestiar, Sol, pluja, broma, pedra, boira, collita, turisme, grua, obres, martin-fadesa, estafa, misèria, caciquisme, diners, molts diners, més deutes, el Noguera, gent, persones, poblacions, desert, esperança, falsa esperança, felicitat, riure, veïns, amistat.

Torno a Barcelona després de passar un cap de setmana curt a La Pobla. Baixant amb l'Alsina penso amb la gent que reiteradament, deixo enrera cada cop que pujo de visita. La meva família. Els meus amics. La meva gent. La meva, els meus, la meva... un miratge. I des de la ciutat acabo de reflexionar. Em ve la imatge del camp de la Depressió Central ( i tant depriment). Tot un gustasso per la vista, no ho negaré! Penso amb els meus padrins que tota la vida han viscut sota uns conceptes i per uns conceptes, justos i honrats, treballadors del camp. Però que tot i això continuen opinant que Jordi Pujol va ser la salvació d'aquest país i que cal que Convergència i Unió torni a guanyar. Després però, et poden donar, sense saber de lletra, lliçons de marxisme teòric, per coses que senzillament han de ser justes, de calaix. "On s'es vist que si una empresa va malament per culpa de l'amo siguin els empleats els que la paguin!".

Tornaré a pujar. La Depressió Central estarà allà, esperant el pas de l'Alsina Graells direcció al Pallars. Un estol de moixons sortiran volant de l'asfalt calent pel Sol. I ens fascinarà. Què ridícul.

Anterior/Post-Catàleg

PS. A voltes l'única forma que tens per ressaltar la bellesa de les coses és exagerant-ne les seves qualitats.

Facultat d'Economia i Empresa

2008-09-29T12:51:00.003+02:00

A l'atenció del Dr. Alegre, degà de l'antiga Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials:

Benvolgut Antonio,

Veient el resultat de la integració dels estudis de ciències econòmiques amb els d'empresarials, rebo amb decepció el canvi de nom de la facultat, passant a expressar un oxímoron del coneixement i el progrés.

Des del que jo entenc i comprenc com a centre de coneixement, o dit altrament facultat, no s'hi pot donar lloc a expressions tant sonades com Facultat d'Economia i Empresa. On queda la ciència? On queda la raó? És prou il·lustratiu tot plegat, el mercat se l'ha empassat. Perquè una facultat d'Empresa en una Universitat amb tanta història al darrere, sent peça clau dels processos de canvi del nostre país significa perdre. Hi perdem tots.

Reflexiona si us plau. Què és la ciència sinó una aproximació al coneixement exacte d'un cert ordre de coses? I per tant, què implica extreure aquest coneixement (a mode simbòlic) de l'economia? Es perd en el lliure pensament, és perd en el raonament crític i en la formació de professionals amb actitud transformadora.

Per què s'ha sucumbit? Per què no s'ha lluitat amb els arguments de la raó? La nova expressió de la nostra facultat, la nova fòrmula de presentació al món la fa per sí submisa a un ordre monolític i estàtic. El mateix ordre que ara vol rebaixar salaris i flexibilitzar acomiadaments. El mateix ordre que s'enriqueix amb els estalvis de la classe treballadora i especula amb el capital financer pels fluxes mundials. El mateix ordre que ara, veient-se perillar demana a l'administració que saneji les pèrdues dels especuladors en base la despesa pública, o sigui els impostos de la població.

Aquesta és la facultat que volem? Respon això a la tradició progressista de la Universitat de Barcelona? Jo considero que no és així. Per això començo aquesta carta dient que rebo amb decepció la decisió de canvi de nom, deixant la ciència marginada i fixant la vista en el mercat. Qüestió que, ètica a part, és molt perillosa.

Atentament,

Lluís Monerris

Anterior/Post-Catàleg

ταῦρος

2008-09-24T19:26:00.005+02:00

Quant les coses són incommensurables és d'agrair argumentar el perquè de tan agosarada afirmació. Però resulta que sovint, la racionalitat s'escapa de les mans i les explicacions senzillament no són vàlides per falta metodològica. Aflora una component proscrita en l'àgora pública, i apareix el ser romàntic en el sentit de la subjectivitat i el plaer.

En tot cas, quantes vegades no hem sigut capaços d'explicar-nos? Quantes vegades ens han interrogat senzillament per incomprensió? Precisament perquè el que expliques no en vol saber d'interrogants. Potser perquè els interrogants són malicisosos, i en el fons no busquen conèixer, sinó que el seu objectiu es destruir. Potser perquè no es parteix d'una relació benavinguda, i per tant prejudicis, tòpics i rumorologia vària entren en el joc. Sigui com sigui jo considero que és incommensurable per totes aquestes coses, per la falta de raó, per la bellesa en les formes, per el pols que manté en l'espai públic -enfrontada amb tothom, assassinada massa cops i volguda morta molts més- i pel respecte a la dignitat.

De sombra, sol y muerte, volandera
grana zumbando, el ruedo gira herido
por un clarin de sangre azul torera.

Abanicos de aplausos, en bandadas,
descienden, giradores, del tendido,
la ronda a coronar de los espadas.

Se hace anicos el aire, y violento,
un mar por media luna gris mandado
prende fuego a un farol que apaga el viento.

Buen caballito de los toros, vuela,
sin mas jinete de oro y plata, al prado
de tu gloria de azucar y canela!

Cinco picas al monte, y cinco olas
sus lomos empinados convirtiendo
en verbena de sangre y banderolas.

Carrusel de claveles y mantillas
de luna macarena y sol, bebiendo,
de naranja y limon, las banderillas.

Blonda negra, partida por dos bandas,
de amor injerto en oro la cintura,
presidenta del cielo y las barandas,

rosa en el palco de la muerte aun viva,
libre y por fuera sanguinaria y dura,
pero de corza el corazon, cautiva.

Brindis, cristiana mora, a ti, volando,
cuervo mudo y sin ojos, la montera
del aureo espada que en el sol lidiando

y en la sombra, vendido, de puntillas,
da su junco a la media luna fiera,
y a la muerte su gracia, de rodillas.

Veloz, rayo de plata en campo de oro
nacido de la arena y suspendido,
por un estambre, de la gloria, al toro,
mar sangriento de picas coronado,
en Dolorosa grana convertido,
centrar el ruedo manda, traspasado.

Feria de cascabel y percalina,
muerta la media luna gladiadora,
de limon y naranja, remolina
de la muerte, girando, y los toreros,
bajo una alegoria voladora
de palmas, abanicos y sombreros.

Rafael Alberti

Anterior/Post-Catàleg

Habla claro cubano!

2008-09-14T22:54:00.006+02:00

Revolución es sentido del momento histórico; es cambiar todo lo que debe ser cambiado; es igualdad y libertad plenas; es ser tratado y tratar a los demás como seres humanos; es emanciparnos por nosotros mismos y con nuestros propios esfuerzos; es desafiar poderosas fuerzas dominantes dentro y fuera del ámbito social y nacional; es defender valores en los que se cree al precio de cualquier sacrificio; es modestia, desinterés, altruismo, solidaridad y heroísmo; es luchar con audacia, inteligencia y realismo; es no mentir jamás ni violar principios éticos; es convicción profunda de que no existe fuerza en el mundo capaz de aplastar la fuerza de la verdad y las ideas. Revolución es unidad, es independencia, es luchar por nuestros sueños de justicia para Cuba y para el mundo, que es la base de nuestro patriotismo, nuestro socialismo y nuestro internacionalismo.

El somriure i la mirada clara són dos expressions que en poques ocasions he viscut tant intensament. I ha estat a Cuba on en certa mesura he entès de la seva potencialitat. I m'agrada recordar-ho, així, somrient i amb la mirada clara.

Foto: Cayo Coco - agost 2008
Banda sonora de fons: una conga.

Exercici: escoltem, no vulguem sentir.

Anterior/Post-Catàleg

Caminante no hay camino, se hace camino al andar......

2008-08-26T12:44:00.005+02:00

Hi ha moltes formes de conèixer i sense dubte totes estan relacionades. Emprant la lectura, la curiositat, les vivències a partir d'altres o la pròpia experiència. I cap d'elles pot situar-se privilegiadament per damunt de les demés. Això sí, totes elles comparteixen un concepte: viatge.

Com em va dir el meu cosí just al tornar “el viatjar ens obre el cap”. Un llibre ens amplia horitzons, una conversa de bar ens aproxima a indrets inhòspits i una ruta motxillera ens fa tastar el regust de la terra a l'avançar.

Aquest viatge té sabor d'arròs amb frijoles acompanyat de suc de guayaba mentre de fons sona un ritme d'aquell d'un dos, un dos tres, un dos, un dos tres. Després, de cop i volta tot de gent que t'envolta momentàniament et mira i somrient belluguen la cintura al compàs del regueton. Al costat, un puesto de refrescos gaseados ens convida a exprimir la suor de les tres de la tarda. I tot això sense deixar d'escoltar un so sec i discontinu que s'ofega entre rialles. Pam. Vint a tres. Dòmino.

Cuba. Extrems. N'anirem parlant.

Y Mariana

(Silvio Rodríguez)

Siempre hay quien quisiera ser distinto,
nadie está conforme con lo que le tocó.
El de edad quisiera ser un niño
y el rapaz se raspa sus pelusas en flor.

Los que tienen nada quieren algo,
los que tienen algo quieren todavía más.
Para pretender el mundo es largo.
Para conformarse se inventado el jamás.

Un señor quisiera ser mujer
y una chica quiere ser señor.
Hasta Dios sueña que es un poder.
Y Mariana quiere ser canción.

La tolerancia es la pasión de los inquisidores.
El buen ladrón quisiera no tener que robar.
Le deben al silencio la voz los ruiseñores.
La eternidad no es más que un truco para continuar.

La libertad sólo es visible para quien la labra
y en lo prohibido brilla, astuta, la tentación.
Nacer a veces mata y ser feliz desgarra.
¿A quién acusaremos cuando triunfe el amor?

Anterior/Post-Catàleg

La dreta ho té clar, i nosaltres?

2008-07-08T01:19:00.004+02:00

La recerca de la unitat d'acció de les esquerres no equival ni hauria d'equivaldre a l'abandonament de la lluita i l'adveniment d'un projecte.

Una obvietat? Segurament, però sovint sembla necessari recordar-ho. Per una banda, pels què acaben votant a favor esmenes parcials que de facto són una contraposició frontal al que les persones d'esquerres (de debò, de fragància o senzillament de condició) representen amb el barret de torn i mantenen en aquesta suposada unitat. I per altra banda per totes aquelles persones també d'esquerres (de debò, de fragància o senzillament de condició) que són incapaces d'entendre què és això de la unitat d'acció.

Una cartolina vermella, una cartolina verda i una cartolina blanca. La patronal es poleix majoritàriament les verdes i el bloc d'esquerres les vermelles. Moltes esmenes parcials de la dreta. Que no passen, que no colen. Poques esmenes aprovades, totes presentades per les esquerres. Massa esmenes de les esquerres també no aprovades. Per la fortalesa de la dreta i la inseguretat d'alguns que prefereixen salvar el cul.

Al final però, tot i l'aprovació del document, amb el vot favorable de l'esquerra per responsabilitat política, n'hi ha que no entenen on es troba la lluita, i es posen la cresta ensenyant la targeta vermella. Què passa doncs? Que la dreta i algú de les esquerres es troba votant el mateix.

Reformisme? No crec que sigui la paraula encertada. Des d'una visió simple diríem que sí, reformisme. Però el reformisme deixar de ser-ho quan passa de l'actitud incapacitadora de provocar canvis - i no pas canvis de façana - per introduir espais d'avenç per la transformació social. Ressentiment en els ritmes? Doncs aleshores la clau no es troba en reinventar el discurs i fer-se el viu. Si els ritmes són lents nosaltres haurem de ser allà per accelerar-los: des del carrer, mobilitzant. Des dels diferents barrets que poguem dirigir, obrint espais per a la transformació.

No ens podem permetre el luxe de fer el panoli. Tenim una gran responsabilitat a les nostres mans.

Anterior/Post-Catàleg

a l'estil mark twain

2008-07-04T00:13:00.003+02:00

(...) Hay cosas que no se pueden descubrir, pero núnca sabrás que no se pueden descubrir conjeturando y suponiendo: no, tienes que ser paciente y seguir experimentando hasta descubrir que no se puede descubrir. Y es delicioso que sea así, hace al mundo tan interesante. Si no hubiera nada que descubrir resultaría aburrido. Incluso el intentar descubrir algo sin llegar a descubrirlo es tan interesante como intentar descubrir algo y descubrirlo, quizá más. Es secreto del agua representó un tesoro hasta que lo descubrí. Después toda la emoción desapareció y tuve que reconocer una sensación de pérdida. (...) fragmento del diario de Eva.

(...) domingo: tirando (...) fragmento del diario de Adán

El experimento alejado rehúye las distancias... creo que es algo muy bueno para alguien tan joven (Recordar: tengo que guardarme este tipo de opiniones para mí).

a moure els malucs que és estiu!

Anterior / Post-Catàleg

de morriña

2008-06-23T21:32:00.004+02:00

... una foto que m'encanta i una cançó que m'enamora...

A la foto: Carlota, Janick i Toneti André Oliveres de casa Peret de Bretui ( jeje, era així Pilin?)
A la música: 1 B.S.O. impressionant

Bona revetlla! Vigileu amb el foc!

Anterior/Post-Catàleg

AMÉN (Jáuregui dixit)

2008-05-28T01:12:00.003+02:00

No puc amagar la meva emprenyada, perquè equivaldria a mentir de la mateixa manera que els socialistes menteixen mentre d'una banda fan declaracions pro un suposat impuls de la laïcitat i per l’altra no els hi tremola el pols alhora de votar en contra una mesura real d’impuls de la laïcitat.

Actualment a la cambra baixa espanyola, el Congrés dels Diputats, hi trobem 309 anti-demòcrates. Tampoc em tremola la veu a l’expressar similiar afirmació. Avui una vegada més s’ha presentat una proposició no de llei al ple del congrés que apuntava a la necessitat d’establir uns criteris, d’acord amb el carácter aconfessional de l’Estat, al que afecta a actes de protocol, concretament al jurament dels càrrecs de govern. I 309 anti-demòcrates hi han votat en contra.

Avui encara, l’equip de govern jura davant la constitució, la bíblia i el crucifix. Aquest és un element heredat de fer transicions a pedaços. Però el que resulta sorprenent és que no es tingui la voluntat política de corregir. I avui, un cop Gaspar Llamazares presentava la proposta el PSOE ha tornat a amagar el cap sota l’ala. Tanta Llei de la Memoria Històrica per a què? Deu ser que els socialistas passen el “rodillo” a la seva propia història i se “cepillan” a la lleugera la memòria de Pablos Iglesias i Largos Caballeros, a part de la història del seu partit, que és la història de la seva militància. Tot i això, voten en contra i no els hi tremola el pols!

Desastre polític! Perquè si utilitzo el concepte d’anti-democràtics, pels 309 diputats que han tingut la valentía de votar en contra és per una qüestió de naturaleza política. La democràcia perse no pot ser supeditada a una sola confessió religiosa. Ni a una ni a deu mil, perquè les creències són d’un àmbit massa personal per fer-ne política. I perquè la política passada per l’aro de la religió no és democràtica, és una altra cosa. Felicitats als socialistes, al nacionalistes bascos i catalans, als insulars canaris i per suposat a la dreta espanyola, perquè són els grans guanyadors. Amén!

Anterior / Post-Catàleg

La paraula ja dita (XII): Miquel Martí i Pol

2008-05-26T00:36:00.005+02:00

ARA ÉS DEMÀ
(De crònica de demà, llibres del mall 1977)

Ara és demà.
No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que conmou,
l'àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.

Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Anterior / Post-Catàleg

WA YEAH

2008-04-25T08:18:00.001+02:00

La tieta Josefina no se’n sabia avenir. “Tots aquests desgarbats, cridaners, ganduls i despreocupats de tot, passejant-se per aquí! Pocavergonyes!” remugava mentre s’ho mirava des de la llotja que molt cristianament pagava any rere any. Ella, que des del petit balcó particular havia entès la vertadera grandesa de les coses, que havia aprés com fascinar-se davant un Haydn, un Rimski-Kórsakov o un Mozart. Que adorava Verdi i la Béla Bartók. Perquè aquella era la seva condició i la seva creu. Ja ho deia “la gent com nosaltres tenim una gran responsabilitat, nosaltres som la intel·lectualitat, l’avantguarda il·lustrada compromesa amb el país i n’hem d’estar a l’altura”. Clar que per a la tieta Josefina, “l’estar a l’altura” significava estar per sobre de tot.

Per la Bea, aquella nit era una nit especial. Mai havia estat al Liceu. Però un concert com el que s’esperava no se’l podia perdre. Sabia molt bé que el que es trobaria seria una excepcionalitat. I ho va comprovar just sortir del metro a les Rambles. El vestíbul del Liceu era a vessar de gent. Però a diferencia d’una nit habitual, allà es trobaven a faltar els vestits carregosos, els penjolls feixucs, o les panxes ben alimentades. Davant les portes de Liceu hi havia una concentració de serrells rectes, camisses llampants i samarretes interlocutores. El modernisme expressat en la seva última versió.

Mentrestant, la tieta Josefina ja s’asseia a la seva cadira. Sempre al mateix lloc, des del primer dia en que va anar al Liceu acompanyada del papà i la mamà. I des d’allà deixava fluir la seva imaginació. Se’n va fer un fart de somiar, fins que la mamà la feia tornar a la Terra dient-li “Josefina ves al bany a refrescar-te la cara que anem cap al Saló i amb aquesta fila es podrien imaginar qualsevol cosa!”. Al recordar això, s’aixecà i anà cap al bany.

La Bea i els seus companys havien comprat unes localitats al primer pis. Tenien mitja hora llarga per tafanejar. L’ostentació exhibida en cada un dels petits detalls acabats amb extrema delicadesa no podia provocar altra reacció que la seva exclamació. Davant seu va aparèixer una porta de fusta més aviat fosca. Una senyora d’uns seixanta i molts anys la va empènyer i va entrar cap dins. Els lavabos! I la Bea s’hi va colar. Hi havia miralls enormes per tot arreu i el terra era de parquet. I allà, davant els miralls, una senyora s’arreglava. La Bea va prendre la iniciativa. Vostè ve habitualment al Liceu – li preguntà. Cada cap de setmana. Diria que no és el teu cas, oi maca? – respongué la tieta Josefina. La Bea es va sorprendre. No, jo és el primer cop que hi vinc. Realment impressiona molt. Quina sort. Així vostè deu haver gaudit de moltes òperes? – li digué la Bea. Moltes no. Totes – i automàticament se li activa la xuleta que tenia memoritzada des dels 16 anys – Verdi, Mozart, Haydn, Rimski-Kórsakov i la Béla Bartók entre moltes – i se la queda mirant per sobre l’espatlla. La Bea quedà meravellada. Quina sort – li digué. La titeta Josefina li etzibà – No és qüestió de sort. La meva gent tenim el compromís d’entendre i comprendre aquestes coses, per mantenir Catalunya en una posició intel·lectual acceptable.

Vostè doncs sabrà que Mozart era maçó, o que el Va Pensiero del Nabucco de Verdi respon a la situació política de la Itàlia en plena explosió nacionalista. Sabrà també que Rimski-Kórsakov va ser perseguit i censurat pels atacs a la Rússia Imperial? O que la base de Béla Bartók es troba en les melodies gitanes, incorporant-les en la seva música?

La tieta Josefina s’eixuga les mans i sortí molt cordialment dels banys. Quan arribava a la seva preuada llotja tornà a remugar. “ Pallussos, vosaltres heu aprés a parlar molt bé, però no enteneu el que significa ser la propietària d’una llotja al Liceu! Déu meu senyor, quanta indecència junta hi ha avui al teatre. Això és una violació, un atac, una ridiculització cap a la meva gent!”

La “Royal Philarmonic 4 Quesos Orquesta” tocava, Antònia Font cantava i el públic responia a l’uníson: "Senyora, com sa pot imaginar tot això a jo me sua soberanament sa polla!"

Anterior / Post-Catàleg

Quan es diuen obvietats

2008-04-18T13:33:00.004+02:00

Us deixo amb un article sensacional. I perquè és sensacional? Senzillament perquè s'hi diuen obvietats. Malauradament en aquest país cal que surti algú de tant en tant a explicar-nos que el caballo blanco de Santiago es blanco. I quan aquest valent surt per dir senzillament el que hi ha, els demés correm a tapar-li la boca, perquè no volem acceptar el que hi ha, perquè és dóna l'extranya sensació que acceptar la realitat tingui una relació significativa en renunciar a unes idees, conviccions, creences o parres mentals. En canvi, l'entendre el que hi ha, al contrari del que pensen la minoria dominant, és el primer pas per entendre com avançar cap a una direcció determinada.

El meu país és tan petit…
per Vicenç Molina

A la Terra també hi ha un país petit. En diuen Catalunya, segons que sembla. I és doble. D’una banda, hi ha la gent, les seves coses, les seves angoixes, els seus maldecaps, les seves vides, els seus desitjos, les seves idees, les seves opinions, els seus interessos… De l’altra, hi ha un país imaginari, inventat, fruit d’una mena de somni d’uns quants, que és el que surt als mitjans de comunicació públics –ràdio i televisió, preferentment-. Aquest darrer és un país encara més petit, amb les seves manies, les seves dèries, les seves il·lusions, les seves confusions, els seus errors i les seves mentides. Els primers, la gent real, els de veritat, són de tota mena. Vaja, que hi ha de tot. Els segons, la gent imaginària, la dels mitjans, només són nacionalistes. I, a més, bastant conservadors. Els primers -la gent- són més aviat progressistes i, quan hi ha eleccions generals, voten massivament al partit socialista des de fa trenta anys. Semblen prou d’acord amb la política d’avenç en les llibertats i els drets civils i socials de l’actual govern central. Molts d’ells l’han votat no tan sols per barrar el pas a la dreta cavernícola, sinó que, també, ho han fet amb ganes. I amb convicció. I no necessàriament pensant en termes territorials o en adscripcions comunitàries –com sembla que sempre fan els mitjans– No són gaire nacionalistes, en conjunt, perquè s’abstenen diferencialment –sempre– en les eleccions autonòmiques. Els segons –els mitjans– són més aviat conservadors, perquè sovint donen una imatge de la societat com si tothom fossin joves executius competitius, més aviat “esportius” –del Barça, això sí–, atrafegats per la feina i les segones residències, partidaris dels bolets i de les calçotades, individualistes, nerviosos, agitats… una mica com sortits d’alguna sèrie... De fet, fan programes d’economia i empresa. I no en fan cap de sindicats. Fan programes, també, en els quals es parla de religió –catòlica– i es retransmeten misses catòliques. I no en fan cap sobre la laïcitat. Parlen molt de productivitat, de competitivitat, de la borsa, de les inversions, dels mercats. És a dir, donen molta dimensió a valors i actituds de caràcter capitalista. A cada informatiu. I parlen molt poc de cooperació, de solidaritat, de justícia social... Ara, fa poc, hi ha hagut unes eleccions generals i s’ha format un nou govern. I han demanat l’opinió dels que –diuen- són els partits catalans. Ho he escoltat a Catalunya Informació: ho han demanat a tres partits que, entre tots, han obtingut catorze diputats, que han perdut vots, que no representen la majoria del que la gent –els primers- han votat. Aquests –la gent, no pas els mitjans- n’han votat molt majoritàriament un que n’ha tret vint-i-cinc. Com si aquest no fos català... I així anar fent... Ah! Nominalment, en aquest país petit que alguns s’entesten a voler fer més petit, hi ha un govern autònom d’esquerres. Això diuen. En els seus mitjans de comunicació, la veritat, això no es veu per enlloc. Serà que el partit que més voten els seus habitants sempre que hi ha eleccions generals –i que governa en la gran majoria dels ajuntaments- deu ser més aviat de Venus. Més aviat de Venus que no pas de la Terra, potser, si ens atenem a la pràctica informativa de les emissores públiques. De Venus, però, és l’emoció i el sentiment d’alguns valors compartits, perquè, per això, és dels enamorats. Els altres, entestats tan sols a marcar el territori i a concebir-se sempre dins d’uns límits petitets, estaria bé que també ho tastessin. I, potser, que miressin més enllà. Cap a Venus, per exemple.

Publicat a Espai de Lliurepensament - FFG

Anterior / Post-Catàleg

PER LA UNITAT DEL MOVIMENT ESTUDIANTIL

2008-04-16T18:09:00.004+02:00

El que ara escric no ha de tenir més transcendència que la que cadascú li vulgui donar. En el meu cas, aspiro a poder mantenir un debat entre els companys i companyes que ens anem llegint, Així com situar alguns elements que al meu entendre són essencials alhora de fer una anàlisi completa de la crítica situació a la que aquests darrers dies s’ha arribat.

Pels qui no situïn el sermó, a sota us annexo la última proposta formulada pel SEPC (Sindicat d’Estudiants del Països Catalans) al sí de la PMDUP (Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública).

Començaré dient que al meu parer aquest document se’l pot considerar com un error amb majúscules. En aquest sentit, considero que cada una de les seves afirmacions falten a la veritat i debiliten línia rere línia al moviment estudiantil, de per sí sol sent un actor social poc representatiu, per no dir gens.

Començaré també aportant una definició de la PMDUP com a instrument, que és com sis anys enrere vam entendre la PMDUP els qui llavors començàvem la nostra militància des de les universitats, i és com les persones que van encarregar-se de fer-la sentir ens van transmetre la idea.

La PMDUP és aquell espai unitari no tant sols del moviment estudiantil de Catalunya, a expressió de les seves assemblees de facultat, campus, centre, sinó també a expressió d’aquells elements que juguen un paper clau i transformador des de la Universitat: sindicats d’estudiants, de professors i PAS. Aqueta és la idea de partida i així s’expressa en la carta fundacional de la PMDUP. D’aquí a la realitat dista i ha distat molt.

En poques ocasions s’ha arribat a un consens ampli entre tota la comunitat universitària. El paradigma el trobem amb la campanya contra la LOU, on naturalment la conjuntura política va ser favorable a la cobertura mediàtica que se li va concedir. Però tot i això, és important situar que l’estratègia a seguir va ser treballada i consensuada entre l’AEP i la CEPC mesos abans de la gran manifestació sota la pluja. Era la reacció de la comunitat universitària a la dreta.

Al ’96 (si no m’equivoco) la PMDUP va aconseguir una fita històrica, paralitzar la pujada sistemàtica de les taxes universitàries. M’atreviria a dir que és un dels pocs exemples recents on podem dir que no és va actuar en tant que reacció a quelcom, sinó com a acció transformadora. I la PMDUP va saber situar a l’agenda política un conflicte encara existent. Una proposta: no a la pujada de les taxes universitàries, paralització i progressiva disminució. És en aquest tipus de discursos on conceps aquest instrument com a agent aglutinador.

Per què aglutinador? Perquè la PMDUP aglutina (Plataforma) en la reivindicació (Mobilitzadora). En aquest sentit també crec que esdevindria un error si la PMDUP no entengués que la seva funció és una: mobilitzar de forma unitària. No és estrany que la PMDUP busqui la suma de quantes més assemblees millor i poder coordinar adequadament les diverses accions. Precisament perquè la seva naturalesa és aglutinadora.

Fet aquest repàs pels 13 anys d’història de la Plataforma passem a qüestions més delicades. Sobre el document i la seva incorrecció passo a enumerar punt per punt els errors conceptuals, estratègics, de contingut i continent que salten a la vista.

Primer error: no s’entén què és i que implica la PMDUP, i és veu obvi quan llegeixes coses com:

Àdhuc hi ha hagut un desgavell organitzatiu i un desgast considerable al si de la PMDUP que s’ha escenificat en qüestions com l’auto-atorgació de la figura dels portaveus, la periodicitat de les reunions, la dispersió de tasques que no s’han dut a terme, la no regulació del vot, la inestabilitat de les comissions o grups de treball, etc.

La PMDUP avança gràcies als mínims comuns denominadors dels diferents col·lectius que en formen part. Precisament aquest és el factor que diferencia a la PMDUP del que podria ser un grup marginal, i per tant la situa com a peça clau per l’impuls del moviment estudiantil. A vegades no en som conscients, perquè tendim a observar la realitat des del nostre prisma local, però l’expressió de la PMDUP és única tant a l’Estat Espanyol com a Europa. I d’aquest tipus de coses un se’n dóna compte quan viatja i pot palpar com està el moviment estudiantil en altres indrets.

En aquest sentit, un espai de suma no pot ser mai un espai executor, sinó que ha de ser coordinador. Les assemblees no poden estar únicament mirant cap a dalt i discutint sobre el que passi i deixi de passar a la PMDUP. Les assemblees han de generar treball en els seus respectius àmbits, perquè aquesta serà l’única via a través de la qual la PMDUP podrà sentir-se forta. Per tant reafirmem-nos amb la idea que a la PMDUP es busca el consens, es discuteix a partir de la feina ja feta i es treballa en base a uns objectius concrets: mobilitzar a la majoria de l’estudiantat.

Segon error: el document porta una missatge implícit prou destructor, que va en la línia del darrer discurs del SEPC, on la divisa “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres” és el seu punt de partida i d’arribada.

Es demana aglutinar l’energia del moviment estudiantil, però es demana al mateix temps la segregació de la PMDUP en base a prejudicis. S’acusa a l’AEP de reformista. Jo fa temps me’n vaig declarar públicament de reformista, ja que si d’aquelles persones que el que plantegen a un govern, administració o similar és que és derogui X, és neutralitzi Y i a partir d’aquí s’avanci per Z se’ls hi diu reformista jo també ho vull ser. I desenganyem-nos, la PMDUP no és reformista també? És el que té la reivindicació. El problema no és si s’és més o menys reformista, pur, esquerrà o esquerranós. El problema es troba quan del reformisme en fem un símbol corporativista en comptes d’utilitzar-lo com element transformador. I davant d’això, al meu entendre el SEPC l’utilitza totalment de forma corporativista.

Una altra cosa completament diferents es acusar a certs agents de formular un discurs contrari al de la PMDUP. Quan llegeixo aquest tipus de coses el primer que em ve al cap és els Monty Python i la seva sàtira a “La vida de Brian”. I tota aquesta jugadeta no té altra finalitat que, i perdó per l’expressió, mirar a veure qui la té més llarga.

Les assemblees des del meu punt de vista estan desorientades principalment perquè fixen gran part de la seva activitat en la PMDUP. Però és una fixació que es produeix per inèrcia, sense acabar d’entendre perquè cal participar-hi. I aquí torno a la idea que fa falta més treball local per després poder coordinar alguna cosa. Aquesta inèrcia provoca que després s’acabin legitimant actuacions que transcendeixen els acords pactats de forma unitària, que hi hagi qui una vegada més capitalitzi la reivindicació que ara se li diu PMDUP, com per altres coses alienes a la universitat es deia Estudiants contra la Guerra, Estudiants contra la C.E. L’important no és el com s’és, l’important és el seu desenvolupament, el fer per arribar amb més o menys èxit a ser. I malauradament, el BEI, la CEPC, i en menor mesura l’Estel, i ara el SEPC coincideixen (en termes generals, sense entrar a fer una anàlisis minuciós del que passa a cada campus i la relació entre les diverses organitzacions en cada campus/facultat) en l’actitud davant la Plataforma i les assemblees: primer són ells, primers les seves sigles, la seva capelleta.

Com molts altres marcs, es corre el perill de quedar-se encallats en discursos grandiloqüents, que són els que més joc fan a la dreta. Davant una ofensiva neoliberal cal praxis combativa com diu el document, certament. Però aquesta praxis passa a ser revolucionària i per tant transformadora quan sap ser hegemònica. En aquest sentit es reclama un mirada retrospectiva i tornar als primers temps de la LOU. Hi estic totalment d’acord. Perquè això passa per tornar a situar el finançament com a peça angular i reprendre els documents de “L’Alternativa Universitària” a partir dels quals es generaven els consensos i s’establia la relació dels diferents col·lectius respecte el marc comú que era la PMDUP. Senzillament es demanava el reconeixement d’aquest document com a full de ruta. Per això podem parlar d’una PMDUP segurament més representativa de l’estudiantat.

Per acabar, la incoherència del document presentat pel SEPC és excepcional i esperpèntica. Una proposta de regeneració del moviment estudiantil, on comença fent una alegoria al treball unitari, on continua titllant segons el seu varem de traïdors a una organització gens prescindible, i que acaba sense ser proposta ja que afirma que sigui A o sigui B, el marc unitari ha d’estar regit a les seves demandes i als seus objectius, tot això junt a part de traspuar l’infantilisme esquerranós criticat per Lenin, provoca que en comptes d’avançar per una regeneració del moviment estudiantil, capaç d’articular propostes, ben coordinat i amb una base forta, s’estigui perdent el temps. I és que la paradoxa ja és total, l’agenda ja no la marca ni la dreta, l’agenda l’està marcant organitzacions per sí en comptes de para sí.

Regenerem el moviment estudiantil

Aturem Bolonya!

Proposta del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans al moviment estudiantil de les universitats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Introducció

El moviment estudiantil barceloní ha fet un salt qualitatiu en el darrer curs que s’ha traduït en una major presència i incidència social, un major ressò mediàtic i uns vincles amb altres sectors de la comunitat universitària i moviments socials.

L’augment de la sensibilització i difusió, una gran lluita ideològica amb els partidaris de la privatització, com també l’agitació i l’increment de la combativitat han sigut fruït del treball unitari, malgrat un seguit d’adversitats, des de la repressió policial a la ambigüitat discursiva, les conseqüències de les quals han pogut ser minimitzades.

Ens trobem actualment en un punt clau de la lluita contra el Procés de Bolonya i és ara quan cal fer un esforç major per aturar els nous Plans d’Estudi. Ara més que mai hem de concentrar les nostres forces, mantenir la iniciativa i l’ofensiva. Aglutinem l’energia del moviment estudiantil.

L’oposició a l’aprovació dels nous plans que es començaran a aplicar poc a poc al 2008-2009, però completament al curs següent, han de ser la punta de llança del moviment i l’estratègia a seguir cal traçar-la entre tots. De la mateixa manera tots hem de tenir una veu pròpia al discurs i a les contraparts amb rectorats i administracions.

La privatització de la universitat no permet discussió, sinó treball i lluita. El context dels moviments estudiantils d’arreu d’Europa és d’oposició frontal a Bolonya (Fòrum Europeu d’Estudiants, procés aturat a Grècia, subversió a Perpinyà, etc.) i això ens ha d’esperonar en la lluita per aconseguir aturar l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior.

Cal mantenir la unitat de les assemblees vers una oposició frontal i inequívoca al Procés de Bolonya. Alhora és necessari rebutjar l’ambigüitat, la confusió, les postures properes al “sí crític”, la passivitat front les administracions i els sindicats grocs i el fre a la combativitat. I es fa latent sumar esforços per seguir generant entre tots la lluita del moviment estudiantil, tot construint les eines necessàries per desenvolupar aquesta lluita, de forma democràtica i eficaç; assembleista i combativa.

La manca d’un funcionament clarament establert ha provocat estratègies de desembarcament, decisions antidemocràtiques i premeditades que són incompatibles en un moviment assembleista i de base.

Hem d’assumir l’herència i l’acumulació d’aprenentatge de generacions del moviment estudiantil, i alhora saber respondre a les necessitats actuals. En el moment de gran transcendència en que ens trobem cal disposar de les eines adequades. Creiem que es fa imprescindible una regeneració positiva i eficaç de l’estructura del moviment estudiantil.

Proposta

Aquests elements són, primer de tot, les assemblees de facultat o campus amb les quals el SEPC reafirma el seu compromís en el treball unitari per consolidar el seu paper com a contrapoder dels estudiants a les universitats públiques.

D’altra banda a nivell suprauniversitari, i en relació amb les reflexions anteriorment exposades, des del SEPC presentem la següent proposta:

· Iniciar un debat al si del moviment estudiantil per construir un nou òrgan de coordinació que doni resposta a la conjuntura actual. Aquest nou ens ha de recuperar la il·lusió i la capacitat de mobilització del moviment estudiantil per respondre als atacs que pateix la universitat pública i catalana, com es feia en la primera època d’oposició a la LOU.

· Vertebrar un discurs clar i contundent contra l’aplicació del Pla de Bolonya amb una praxi combativa capaç d’assolir els nostres objectius.

· Per poder desenvolupar la proposta cal que el nou òrgan es doti d’un funcionament clar des de l’inici, per tal de garantir la transparència en les decisions i la participació i democràcia internes. Per què això sigui possible, cal la implicació activa i constant dels agents membres. Aquesta constància ha de permetre el correcte funcionament dels marcs tècnics de treball i una periodicitat ajustada a les necessitats del moviment estudiantil. Cal evitar el desànim que el mal funcionament actual de la PMDUP ha provocat a les assemblees i al moviment en general. L’organització interna, l’estratègia conjunta d’oposició a Bolonya, el disseny tàctic i el nom si s’escau d’aquest nou projecte s’establirà entre els agents participants des de la base, amb transparència i democràcia.

Tanmateix creiem que la participació de l’AEP i d’organitzacions amb un discurs similar en aquest ens de coordinació és incompatible amb l’oposició frontal i inequívoca a Bolonya i per desenvolupar la línia combativa necessària.

L’AEP ha intentat frenar les mobilitzacions els darrers dos anys, l’exemple el tenim a la gènesi del passat 15 de Novembre de 2007, diluint el discurs d’oposició frontal a Bolonya per convertir-lo en un “sí crític” incapaç de respondre efectivament a la mercantilització de la universitat pública. Aquest possibilisme ha anat acompanyat de formes conciliadores i negació de la combativitat. La participació de l’AEP en aquests espais dóna oxigen a l’ambigüitat, les institucions que apliquen l’EEES i el sindicalisme groc que hi col·labora. Això és causa del seu alineament amb les organitzacions juvenils d’Iniciativa per Catalunya, Esquerra Unida i Comissions Obreres.

En definitiva, la presència de l’AEP ha estat clau en la situació actual de desgavell, desànim i estancament. A més a més suposa un impediment a la regeneració plantejada en aquest document.

D’acord amb la conjuntura i la proposta exposades, el SEPC veu incompatible la participació de l’AEP en aquest nou òrgan.

Conclusió

Finalment traslladem aquesta proposta a totes les assemblees de facultat o campus inserides en el marc de la PMDUP. Marquem el límit de la decisió en una nova reunió el Dijous 24 d’abril i que cada assemblea presenti la seva resolució al respecte a raó d’un vot per cada una.

Emplacem a totes les assemblees a participar de la regeneració del moviment estudiantil, a construir entre tots les eines necessàries per arribar als objectius marcats, a treballar plegats sota premisses clarament democràtiques, transparents i assembleistes; a respectar les decisions col·lectives i a equilibrar sensibilització i agitació. Bàsicament, a paralitzar el Procés de Convergència Europea i desenvolupar les estructures necessàries per dur-ho a terme.

En cas que l’AEP intenti bloquejar la decisió o no la respecti, el SEPC es manté ferm en el compromís i la necessitat de regenerar el moviment estudiantil en el marc plantejat. A banda si la majoria d’assemblees opten per no participar d’aquest nou projecte, des del SEPC seguirem amb la creació d’aquest nou òrgan amb aquelles assemblees que s’hi vulguin sumar.

La lluita és l’únic camí, aturar Bolonya és possible!

Barcelona 10 d’Abril de 2008

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

Anterior / Post-Catàleg

de tornada

2008-04-03T18:43:00.005+02:00

El temps m'impedeix fer una elaboració pròpia de les passades eleccions del dia 9 de març. Però per sort, hi ha qui amb lucidesa escriu sobre el tema. Aquí teniu una anàlisi al més pur estil acadèmic.

Paradoxes post-electorals Txus Sanz Sobre les passades eleccions legislatives ja s’ha dit gairebé tot. Tanmateix, no em vull estar d’assenyalar quatre paradoxes que em semblen, si més no, curioses. La primera és que, si Catalunya fos independent, el PP hauria guanyat les eleccions i segurament Mariano Rajoy seria el nou president de l’Estat Espanyol. De fet, si Catalunya i el País Basc fossin independents (i no canviés la configuració del Congrés ni la llei electoral) el PP hauria guanyat les eleccions per majoria absoluta! Per tant, la paradoxa és que al PP, que tant ha batallat contra el nacionalisme català i basc, li aniria millor si aquests territoris s’haguessin independitzat! La segona paradoxa és que, precisament, els hipotètics aliats del PP en aquesta tasca, els moviments independentistes a Euskadi i Catalunya han reduït el seu suport electoral. El cas d’ERC és, potser, el més significatiu. Per tant, el dolent resultat d’ERC és també una mala notícia per al PP! La tercera és sobre els índexs de participació. Es va dir que a les eleccions del 2004 es va produir una altíssima participació electoral causada pels atemptats de l’11 de març i atès que aquesta participació s’explicava per un fet conjuntural, tothom va pronosticar que els índexs de participació baixarien l’any 2008. De fet, fins i tot es va dir que “abstencionistes convençuts”, “anarquistes” i “joves que passen de la política” van anar a votar més contra Aznar que a favor de Zapatero. Doncs bé, la participació electoral el 2008 ha estat tan sols tres dècimes per sota de la de 2004. Com s’interpreta aquesta dada? Vol dir que els anarquistes, els abstencionistes convençuts i els joves desencantats han agafat el gust de passar pel col·legi electoral? De fet, a Catalunya, la participació s’ha reduït en 5 punts percentuals, cosa que significa que a altres comunitats autònomes ha estat fins i tot més alta que el 2004 (és el cas d’Astúries, Canàries, Cantàbria, Castella-Lleó, Castella la Manxa, Ceuta, Comunitat Valenciana, Extremadura, Galícia, La Rioja, Madrid, Melilla i Múrcia). És també interessant veure com el percentatge de vots nuls o en blanc s’ha reduït respecte el 2004. Per tant, podria ser que el percentatge de vot vàlid hagi estat encara superior el 2008! La quarta paradoxa gira al voltant del sistema electoral i el concepte de “vot útil”. Ja sabem que el sistema de 52 circumscripcions i l’aplicació de la Llei d’Hondt afavoreix els partits més grans, però enguany aquesta discriminació s’accentua encara més. Així, IU, amb gairebé un milió de vots obté tan sols 2 diputats (una mitjana de 482.000 vots per diputat), mentre que el PNV, amb 300.000 vots, n’obté 6 (una mitjana de 50.000 vots per diputat). De fet, podríem dir que votar IU és una opció “creixentment inútil” (la mitjana de vots per diputat ha passat de 158.000 l’any 2000, a 254.000 el 2004 i a 482.000 el 2008). Sens dubte, és IU el partit que més està patint aquesta certa tendència cap al bipartidisme. I el pitjor és que si IU i el que representa no existís, segurament s’hauria d’inventar. Altres titulars d’aquestes eleccions, però escrits amb minúscules, serien el daltabaix de “Ciutadans” (que passen de 90.000 votants a les autonòmiques del 2006 a 46.000 en aquestes, un número de vots similar a l’obtingut pel Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal), el creixement de “Los Verdes” (que multipliquen per 8 els resultats de 2004), o el fet que hi hagués 3 candidatures que demanaven el vot en blanc, però que, paradoxalment, van ser votades (“Ciudadanos en Blanco”, 14.000 vots, “Alternativa en Blanco”, 2.500 vots i, segons com, els “Escons Insubmisos”, 5.000 vots) publicat a Espai de Lliurepensament - FFG

Anterior / Post-Catàleg

Comunicat de la Lliga per la Laïcitat davant les últimes manifestacions de l'Esglésica Catòlica Apostòlica Romana de l'Estat Espanyol

2008-01-29T19:32:00.001+01:00

La Lliga per la Laïcitat, taula de 71 entitats, associacions i sindicats compromesos amb la llibertat, la tolerància i el progrés, que focalitza el seu centre d’estudi en impulsar mesures per avançar cap a la consolidació d’un marc de convivència per a la societat en base a la laïcitat, davant els últims esdeveniments propiciats per l’Església Catòlica Apostòlica Romana fa les següents consideracions:

Els poders eclesiàstics, per via de la Conferència Episcopal Espanyola, erigint-se com a portadors de la veritat i moral de la població estan sent el braç executor d’una política conservadora que ataca i vulnera les bases democràtiques de qualsevol Estat de Dret de titularitat aconfessional.
La Conferència Episcopal Espanyola desprestigia el reconeixement de drets civils executats per l’actual govern espanyol, arribant a qüestionar-ne la legitimitat sobre l’actual marc constitucional. Aquesta acció ens porta a considerar que els poders eclesiàstics intercepten directament sobre la voluntat democràtica de la població.
La Conferència Episcopal Espanyola, estant en el dret legítim de reunió, utilitza la seva força en base a una moral per atacar les institucions democràtiques. Això significa una vulneració dels principis democràtics i una irrupció inadmissible en una societat moderna en ple segle XXI.

La Lliga per la Laïcitat insta a:

Els partits polítics a exigir fermament la derogació de l’actual concordat firmat entre la Santa Seu i el Govern espanyol, així com a derogar els acords concordataris de 1976 i 1979.
Reformar la Llei Orgànica 7/1980 de Llibertat Religiosa, per transformar-la en una nova Llei Orgànica de llibertat de pensament, de consciència i de religió, en consonància amb l’article 16 de la Constitució Espanyola que diu que “es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestades, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei”.
La separació real Estat – esglésies, paralitzant el finançament públic a confessions religioses i l’exclusió d’ensenyament religiós als centres públics d’educació.

Per la llibertat de pensament, consciència i religió! Per la protecció del dret de totes les persones a l’exercici de les seves llibertats públiques i drets fonamentals! Per la construcció d’un Estat laic!

Barcelona 28 de gener de 2008

APROFITO EL POST PER DIFUSIÓ D'AQUEST ACTE, DEL PROPER DIJOUS 31 DE GENER A BARBERÀ DEL VALLÉS

INSTRUÏU-VOS I SEREU LLIURES

ASSOCIEU-VOS I SEREU FORTS

ESTIMEU-VOS I SEREU FELIÇOS

Anterior / Post-Catàleg

La paraula ja dita (XI): José Martí

2008-01-09T08:14:00.000+01:00

XXXVIII
( Versos sencillos, 1891)

¿Del tirano? Del tirano
Di todo, ¡di más!; y clava
Con furia de mano esclava
Sobre su oprobio al tirano.

¿Del error? Pues del error
Di el antro, di las veredas
Oscuras: di cuanto puedas
Del tirano y del error.

¿De mujer? Pues puede ser
Que mueras de su mordida;
¡Pero no empañes tu vida
Diciendo mal de mujer!

Anterior / Post-Catàleg

No (haurien) de passar

2008-01-05T00:20:00.000+01:00

La humanitat, sorgint del no-res i amb el seu esforç
solament, ha assolit les més altes fites de la misèria.

Frape Behr - Mercedes Benz - Sysmo - Sintermetal - Valeo - SAS - Tecnoconform - Seat - (...) - i ara la Nissan ........
Fins quan? Fins a què?
Ens veuran onejant per grans alçades,
i ens diran que baixem,
i tot es veu perfecte des de la distància,
baixeu ja! però nosaltres ens quedarem

Anterior / Post-Catàleg

CAP AL 2008

2007-12-31T00:46:00.000+01:00

Després de fer el remembering protocolari de l'any via TVC, quina sinó! voldria dir la meva, però no sabria ni per on començar, i segurament la cagaria tant que no acabari publicant res de res. Prefereixo en canvi, deixar-vos una fotografia d'una ciutat de Moràvia, al bell cor d'Europa. Ostrava, capital dels treballadors i treballadores, el cor d'acer de la república txecoslovaca i de l'actual República Txeca i sempre, sempre, capital de Moràvia. I una cançó, Nohavica cantant-li, qui sinó! Amunt els alts forns!

Anterior / Post-Catàleg

JOVE, LLEGEIX REVOLUCIÓ

2007-12-17T23:03:00.000+01:00

EDITORIAL

El No emès en la consulta popular a Veneçuela per sobre de qualsevol tipus de valoració ens ha de colpejar fort als ciutadans occidentals. Principalment per un motiu: la garantia de la construcció de l’alternativa bolivariana des de la màxima transparència, allunyada de falsos maniqueismes com els que ens intenta vendre la premsa a sou del capital financer. La República bolivariana de Veneçuela continua caminant cap a un altre tipus de societat, sempre des de la legitimitat de les urnes i de la voluntat popular. La intensitat del procés veneçolà eixampla horitzons, seguint un projecte que no entén de fronteres i que té com a meta l’alliberament d’Amèrica Llatina de la submissió imperialista dels EUA, per l’emancipació real del poble.

Recentment hem estat testimonis de la pèssima actuació del monarca espanyol en la Cimera Iberoamericana celebrada a Santiago de Xile. Una demostració de supèrbia pròpia del colonialisme europeu encara molt lluny de desaparèixer. D’això, la CJC-Joventut Comunista en treiem moltes consider acions, però creiem necessari remarcar-ne una: l’Estat espanyol, de la mà de la figura més antidemocràtica avui en actiu com és la monarquia, ha encetat una crisi diplomàtica que troba el seu origen en una relació despòtica cap als països llatinoamericans.

Mentrestant, des de Madrid es treballa a marxes forçades amb un únic horitzó, la propera contesa electoral. La fal·laç imatge de centreesquerra que el PSOE insisteix a abanderar cau pel seu propi pes. Un exemple flagrant el trobem en la política de xecs, la que sembla buscar sortida a problemes estructurals de la societat espanyola i que tant sols serveix per a tapar forats. És imprescindible reforçar l’alternativa d’esquerres al Congrés dels diputats per fer un canvi de rumb progressista, remarcant les polítiques socials basades en la radicalitat democràtica. No es pot continuar amb una política de socavones.

El desastr e de les obres de l’AVE mar ca un abans i un després en la política espan yola i catalana. Trobant-nos a Madrid amb un PSOE impermeable, sense reconèixer l’error de la seva gestió en mans de la ministra Magdalena Álvarez, i aquí amb una resposta ciutadana de calaix de sastre. La manifestació de l’1 de desembre era més que necessària, reivindicant un canvi de model en infraestructures, per solucionar la infinitat de problemes que dia rere dia es troben la gran majoria de treballadors i treballadores en agafar el tren de rodalies. Però la manifestació va perdre tota mena de criteri, quan els qui eren còmplices i coautors del caos ferroviari signaren el manifest de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD).

Sense que se’ns acusi d’alarmisme, volem subratllar un perill emergent enmig «l’oasi polític català»: el creixement del neo-nacionalisme burgès. Moviment al qual ara mateix, des de diverses entitats de base, es dóna corda sense adonar-se’n. La pròpia manifestació en va ser un clar exemple. La CJC-Joventut Comunista hi era, donant suport al manifest, per dues raons bàsiques. La primera, per recolzar els qui pretenien reforçar l’aspecte social, o si més no, igualar-lo al nacional. La segona, reivindicant l’herència del PSUC en la construcció del catalanisme d’esquerres, d’arrel purament popular, integrador i plural.

Ens trobem acabant un any ple d’efemèrides: hem celebrat el 25è aniversari del Partit dels i les Comunistes de Catalunya i les seves joventuts, la CJC-Joventut Comunista, hem homenatjat a Ernesto «Che» Guevara en el 40è aniversari del seu assassinat, i recordem el 90è aniversari de la Revolució Socialista d’Octubre. Aquesta última l’hem pres com a fil conductor de part de la nostra activitat durant l’últim trimestre de l’any, articulant una campanya que pretén actuar com a motor per a la reflexió i la comprensió dels termes que ens caracteritzen com a marxistes-leninistes, quin ha estat el paper de l’anàlisi de classe al llarg de la història del segle passat, i quin paper ha de jugar en el nostre segle. Dotant-nos d’eines perquè entre tots i totes prenguem partit en el procés de construcció del socialisme a casa nostra, amb la mà estesa per compartir les experiències dels altres socialismes en el segle XXI.

Salut i Revolució!

CONTINGUTS:

Acabat de sortir l'últim número del Revolució, l'òrgan d'expressió de la CJC-Joventut Comunista. Podeu baixar-vos la versió en pdf.

1. La Universitat no progressa adequadament, per Albert Claret
2. Maig del 68 (els seus inicis), per Noe Vázquez
3. Fent memòria vencerem, per Aitor Moreno
4. Universitat en Marxa!
5. VII escola de formació Àngel Rozas, per Mireia Mora
6. Margarida Abril, una dona un col·lectiu, per Miriam Barrio
7. Col·lectiu Margarida Abril
8. Trenquem el silenci, per Uxia González
9. La comuna de París, per D.M.M - col·lectiu de formació lenin-gramsci
10. Barcelona-Est, avançant, per Noe Vázquez
11. Homenatge al Che, per Sergi Cobas
12. La reacció estudiantil, per Julián Sesé - Caracas
13. Veneçuela: no deje camino por coger la vereda, per Amtoni-Ítalo Moragas
14. El conflicte Kurd, per Andrés Mourenza - Istambul
15. Crònica d'Elna, per Xavi Pérez

Llegiu, difoneu i opineu

Anterior / Post-Catàleg

La paraula ja dita (X): Vicente Huidobro

2007-12-17T08:00:00.000+01:00

LAS CIUDADES
(De Halali, 1918)

En las ciudades
Hablan
Hablan
Pero nadie dice nada

La tierra desnuda aún rueda
Y hasta las piedras gritan

Soldados vestidos de nubes azules
El cielo envejece entre las manos
Y la canción en la trinchera

Los trenes se alejan por sobre cuerdas paralelas

Lloran en todas las estaciones

El primer muerto ha sido un poeta
Se vio escapar un pájaro de su herida

El aeroplano blanco de nieve
Gruñe entre las palomas del atardecer

Un día
se había perdido en el humo de los cigarros

Nublados de las usinas Nublados del cielo
Es un espejismo

Las heridas de los aviadores sangran en todas las estrellas

Un grito de angustia
Se ahogó en medio de la bruma
Y un niño arrodillado
Alza las manos

TODAS LAS MADRES DEL MUNDO LLORAN

Anterior / Post-Catàleg

"mándame en un sobre, tu sonrisa rota"

2007-11-27T07:27:00.000+01:00

A voltes, no saps com dir les coses, i de cop sorgeix una vella cançó... ja fa deu anys que canta i a mesura que l'escoltava més m'agradava, fins que va arribar el dia que m'en vaig donar compte que n'estava enamorat. Amb les butxaques plenes de sorra us faig partíceps de la meva particular història d'amor, que com la de tots els homes i dones, és història en construcció.

Penacho de plumas, penacho de espuma
como de cerveza,
como rubia trenza que no cesa.
De subir, de subir a lo alto
hasta la azotea a mirar el cielo.
Donde vives ahora,
en una casa baja;
donde pasas las noches
en tu cama de escarcha.
Mándame en un sobre
tu sonrisa rota.
Rápido García.
Yo te la compongo.
Se reparan botas,
bolsos de cuero y alpargatas,
canastos de mimbre, diademas de borlas.
Que no hay nada más.
Que no hay nada más
mientras nuestros labios se quieran besar...
Que no hay nada más.
Que no hay nada más
mientras nuestros labios se quieran besar...
Que no hay nada más
mientras nuestras bocas se quieran besar.
Con nieve de nardo
yo te la remiendo.
Con tela del aspa
de un molino viejo.
Con polvo del brillo
de un trozo de espejo.
Con el rabo blanco
de un gato perplejo.
Que no hay nada más.
Que no hay nada más
mientras nuestros labios se quieran besar...
Que no hay nada más.
Que no hay nada más
mientras nuestros labios se quieran besar...
Que no hay nada más.
Que no hay nada más
mientras nuestros labios se quieran besar...
Que no hay nada más.
Que no hay nada más
mientras nuestras bocas se quieran besar.
Mándame en un sobre
tu sonrisa rota.
Yo te la compongo
que soy zapatero.
Que soy zapatero,
que soy zapatero remendón...
Que soy zapatero,
que soy zapatero remendón...
Que soy zapatero,
que soy zapatero remendón.

Anterior / Post-Catàleg

Espai de memòria, espai de compromís

2007-11-12T08:00:00.000+01:00

Són quasi les vuit del matí, i corrent travesso la plaça de Catalunya, direcció al Portal de l'Àngel. Allà m'esperen els meus companys i companyes de viatge. Dos autobusos comencen a calentar motors. Sóc conscient de la importància del viatge, això pensava. Quan després de tot el dia compartint experiències i vivències angoixants, torno a posar els peus a la mateixa plaça, me'n dono compte de la importància i transcendència real del viatge.

Dos autobusos estan esperant que s'omplin de gom a gom per posar rumb a Elna, a la Catalunya Nord. Gran part dels integrants és gent d'edat avançada. La joventut es pot comptar amb les dues mans. Anem a visitar la Maternitat d'Elna, equipament que s'obrí per donar assistència a totes les refugiades, exiliades republicanes, que es trobaven al camp de concentració d'Argelès.

Un espai doblement important. Per una banda, per com ve descriuen, ser un oasi enmig de la desesperació i la mort, i segon, per esdevenir un punt de suport de totes aquelles dones, lluitadores, dignificant la seva condició de mare. Unes 600 criatures van néixer a la maternitat.

Les paraules recollides en un llibre, explicant les condicions ens les que es trobaven aquelles dones, vivint i sent tractades de forma humiliant i veient com s'anaven morin els seus fills i filles, no deixen indiferent a ningú. Són paraules que colpegen fort, que prenent partit contra les vexacions, contra el feixisme. Però la mirada d'aquelles que van passar per aquest tracte cruel impacten molt més. Uns ulls humitejats amb una veu clara i forta, sense trencar-se, m'anaven explicant el que van veure. Em deixaven entrar en el seu record, transmeten allò pel qual avui encara lluiten per tal que no es repeteixi. Poques vegades havia vist uns ulls amb tanta esperança. Esperança transformada en emoció per poder estar amb la joventut i que aquesta prengués partit de la seva vida. El que nosaltres fóssim allí, amb elles, ja era una batalla guanyada.

La intensitat amb la que hem pogut aprendre una mica més de la nostra història recent és d'agrair. I encara més el seu afecte, tractant-nos de companys. I l'únic que puc fer per tornar-lis el favor no és altra cosa que prendre el compromís de no oblidar, portant el seu relleu de lluita amb la mateixa dignitat que elles durant tants anys van portar. Al cap d'unes hores de tornar a ser a Barcelona pensava amb aquestes dones. I me'n donava compte de la seva vitalitat i compromís. Aquell dissabte van tornar a fer la revolució, senzillament per ser amb nosaltres, senzillament per poder emocionar-nos amb elles.

Anterior / Post-Catàleg

UN 7 DE NOVEMBRE ARA FA 90 ANYS

2007-11-07T08:45:00.000+01:00

La desmemòria és la millor arma contra la revolució. No oblidem! Un fantasma encara recorre Europa i el món.

Dos recomanacions:

Primera - llegiu per conèixer, reflexioneu per ser lliures.
Segona - http://octubre1917-2007.blogspot.com

I una cançó,

Anterior / Post-Catàleg

Per pràctica, senyors, brigadista. Per idea, i senyores, esquerrà

2007-11-02T22:56:00.000+01:00

Sovint costa parlar de política. Potser per voler dotar de sentit tot un conjunt de coses, per inentar justificar el compromís que un dia es va prendre partint de tesis que avui gran part de la gent no entén, o fins i tot no hi creu. Cada cop es constata un major allunyament de la població amb els poders fàctics. El debat sobre la participació ciutadana està en boca de totes les organitzacions que basen la seva feina en el treball militant. I en aquest encaix actual, tot apunta que les organitzacions juvenils som les més vulnerables. En efecte, hi pot haver un gran desajust entre la incidència i capacitat d’acció que es manté i l’ampli ventall d’àmbits on és necessari incidir i actuar. Sobretot quan partim de la idea-marc següent: una organització basada en la vertebració dels agents socials per a la transformació social.

Aquesta pot ser una anàlisi a través de la qual articular un pla d’acció per donar resposta als conflictes actuals. Però no seria una anàlisi vàlida i, en conseqüència, estaríem donant una resposta equivocada. Perquè, d’una banda, ens trobem amb aquella joventut apolítica i desmobilitzada i, de l’altra, veiem com cada vegada més es creen xarxes de coordinació de diferents col·lectius que, fent ús del dret a l’autodeterminació, decideixen prendre partit des del seu àmbit.

Per tant, la fotografia actual de la joventut no pot ser estàtica, sinó que ha d’ajustar el seu focus d’atenció per cobrir els diferents vessants des d’on el jovent té el dret i el deure de dir-hi la seva.

La Joventut Comunista: lluita en moviment

En el terreny de la quotidianitat, són moltes les persones que lluiten diàriament, ja sigui des del seu barri, des del seu centre d’estudi o treball, des d’expressions artístiques, literàries o musicals. Cada una d’elles, empesa principalment per dues raons: la motivació de desenvolupar amb dignitat el seu treball i la riquesa que proporciona el fet de participar en experiències col·lectives.

Són persones compromeses, militants d’un projecte que, òbviament, passa per les seves mans tirar-lo endavant fins assolir-ne els objectius. Aquestes experiències no poden deixar indiferent la Joventut Comunista. Nosaltres tenim el compromís de ser-ne part, construint així una xarxa retroactiva d’exemples de lluita, treball i reflexió. Precisament per ser Joventut Comunista, amb un clara acció de transformació social, hem de prendre la responsabilitat de vertebrar cadascun d’aquests àmbits amb la idea bàsica de donar-los unitat.

Parlem, doncs, de la marca cejotacé, és a dir, aquella voluntat per crear i potenciar espais unitaris, aquella responsabilitat per dotar d’eines estables les diferents expressions mobilitzadores, aquella plasmació de les reivindicacions en l’agenda política; i, per acabar, fer d’aquelles persones que no entenien, o no hi creien, agents actius per a la transformació social.

Per tant, definir-se comunista avui pren força i consistència, senzillament perquè “som gent com tothom, que tenim les nostres capacitats, els nostres coneixements, les nostres contradiccions...” D'aquesta declaració de mínims penja tota una manera de ser que passa per fer del brigadisme la nostra carta de presentació. Sent això: brigadistes al nostre centre d’estudi, al nostre centre de treball o al nostre barri. Brigadistes treballant pels socialismes del segle XXI i, concretament, pel de casa nostra.

Article publicat a l'AVANT 961. Llegeix-lo AQUÍ

Anterior / Post-Catàleg

Mirades del Barri (III): Eixamplant

2007-10-19T08:16:00.000+02:00

Li diuen el barri avorrit, sense personalitat, soso. Però el que conec de l'Eixample barceloní realment em sorpren, no només per una impressionant càrrega històrica que crec hauria d'estar més reconeguda de la que ara està, sinó per la seva gent, pel que abraça i al mateix temps discrimina, per la ostentació a càrrec de la marginalitat.

Al meu voltant, finestres que es van obrint perquè tot just comença el dia. I un pati interior d'illa que bull de vida, a corre-cuita per no fer tard. Des del celobert arriben tota mena de veus i músiques. I a l'altre extrem, un balcó que saluda al carrer Consell de Cent.

Una nova disposició en l'espai, de la que no voldria que passés desapercebuda. Trencant tòpics, reforçant el veïnatge. Tant sols deixem-nos ser-hi, deixant-nos entrar. Benvinguts a l'eixample esquerra.

Anterior / Post-Catàleg

Avant 960 - octubre 2007

2007-10-05T18:09:00.000+02:00

Llegeix-lo AQUÍ

Anterior / Post-Catàleg

a toro passat: Per una Mercè laica

2007-09-27T18:13:00.000+02:00

“Vivim ara la tendència a passar de la confessionalitat no a la laïcitat sinó a un laïcisme excloent dels valors religiosos.” Paraules dedicades de l’Arquebisbe metropolità de Barcelona, Lluís Martínez Sistach. Sincerament, no negaré que és tot un èxit que l’Església Catòlica Romana ens dediqués tanta atenció. L’última Carta Dominical és una arenga carregada d’ideologia desenfrenada vers la llibertat de consciència.

Una setmana abans de les Festes de la Mercè, la Lliga per la Laïcitat, de la mateixa manera que l’any passat va demanar als regidors, regidores i a l’alcalde de la ciutat de Barcelona que no assistissin a la Missa Concelebrada de la Mare de Déu de la Mercè. Realment era tot un acte de fe l’assumir la responsabilitat democràtica que els hi pertocava i per tant no seure a la basílica del carrer Ample en qualitat d’institució, sinó de creient, si es que hi creuen. Les respostes sobre la petició en concret van ser sorprenents. Ara resulta que per tradició el vincle església-estat ha de continuar mantenint-se? D’on surt aquesta falsa percepció que els representants tenen l’obligatorietat d’assistir als actes de culte religiós? Fal·làcies. Una darrere l’altra. I més encara quan en nom de la laïcitat es fa bandera d’aquesta tolerància errònia.

És necessari aclarir que la tolerància i la laïcitat no són sinònims. La laïcitat inclou el concepte de tolerància, però la tolerància no inclou el de laïcitat. I aquí es troba l’error fonamental que es comet una i altra vegada quan tothom es posa a parlar de la qüestió. Un catòlic practicant pot ser laic? Per suposat. Un laic convençut es pot casar per l’església? Per suposat. La diferència es troba directament relacionada amb conceptes com els de lliure pensament, el respecte a l’espai públic i la no discriminació en funció de conviccions personals.

Per això mateix, es constata quanta feina cal encara avui, quan els representants de l’ajuntament de Barcelona fan declaracions de tipus: "Sóc representant, a títol individual no hi aniria” (Carles Martí - PSC). Les cireretes del pastís però són perles com aquesta: “S’elimina ahora la misa i luego la creu de Sant Jordi” (Alberto Fernández Díaz - PP); o aquesta altra: “S’ha d’anar a missa per tradició, no per creença” (Jordi Portabella - ERC). Reconforta, d’altra banda, veure com la coalició ICV-EUiA, finalment s’ha decidit pronunciar per primer cop en bloc i han actuat coherentment amb una postura de la que resulta sorprenent que fins ara algú en dubtes. Enhorabona doncs a la coalició per fer aquest pas endavant.

S’ha de continuar treballant, i molt, perquè la laïcitat sigui aquell marc de referència comú en l’espai públic, en el dia a dia del ciutadà i ciutadana, més enllà de les creences que cadascú segueixi. No és una qüestió ideològica, sinó de respecte i garantia dels valors democràtics de la societat del segle XXI. Aprofito per recordar-li a l’ambaixador del Vaticà a l’Estat espanyol, Manuel Monteiro, que naturalment els governants de l’any 1651 acudien a l’eucaristía, però que no cal ser molt viu per entendre que avui ja no estem al 1651, per molt que a uns quants els hi agradi la idea.

Anterior / Post-Catàleg

TREBALL I SOCIETAT (I)

2007-09-25T17:43:00.000+02:00

Començo aquí un nou repte que parteix d’una certa obligació adjudicada en la lluita per la re-socialització del coneixement. I es planteja des d’aquella dialèctica que per acumulació ens va concretant el pensament. La tesi de partida sorgeix de la senzilla observació del treball com a concepte i com a regulador de les nostre vides. Les progressives transformacions d’aquest al llarg de la història, sobretot les més contemporànies, esdevenen elements del context alhora que elements discursius.

Definint el concepte de TREBALL

Definir el concepte de treball en l’actualitat suposa prendre consciència d’una acció deconstructiva i alhora crítica del concepte. Deconstructiu perquè un anàlisi acadèmic rigorós demana que l’investigador adopti un paper d’observador de la realitat social. Per tal d’adjudicar eficaçment aquesta tasca és necessari aprofundir en el com s’ha creat aquesta realitat i per tant en el desmantellament dels processos socials que hi participen. Crític perquè, des del meu punt de vista, la rigorositat que des de l’acadèmia és demana als estudis científics no nega l’aportació d’alternatives a la realitat que s’està estudiant. Més quan es parla d’anàlisi de les ciències socials, aquestes tenen la obligatorietat de ser objectives i crítiques alhora. Sense la crítica la objectivitat perd consistència. A través d’aquestes dues característiques analitzaré el concepte de treball.

El concepte de treball en l’actualitat és una designació evident al concepte d’ocupació (C.Offe). No negaré la estreta relació que mantenen, però si posar de manifest la desnaturalització que ha sofert el primer i la sobredimensió que ha experimentat el segon. Així, podem observar com a través de les diferents corrents científiques-ideològiques la definició de treball és expressada de maneres molt diferents.

Marx deia: “El treball és un procés entre la naturalesa i l’home; procés en el qual l’home realitza, regula i controla, mitjançant la seva acció, el seu intercanvi de matèries amb la naturalesa; posa en acció les forces naturals de la seva corporeïtat, braços i cames, cap i mans, per tal d’assimilar-se, d’una manera útil per la seva vida, les matèries que la naturalesa brinda. A la vegada que actua sobre la naturalesa exterior a ell i la transforma, transforma la seva pròpia naturalesa, desenvolupant les possibilitats que dormiten en ell.” Aquesta definició, tot i ser la menys contemporània és en la que gran part de l’anàlisi sociològic i econòmic ha partit. A l’analitzar amb deteniment aquesta definició, un es troba amb la singularitat que podríem atorgar-li, en comparació amb els autors clàssics de la Economia Política: el caràcter retroactiu que li dóna. Quan parla de que és un procés “per tal d’assimilar-se” posa sobre la taula el corpus teòric del republicanisme. Quan Marx explica el treball com una necessitat vital humana ho expressa a partir de la condició d’estar alliberat de tots els aspectes alienants que provenien del treball del s.XIX. Les conclusions a les que els seus estudis el conduïren passen a ser part de la responsabilitat en la que qualsevol investigador s’hauria de veure immers en quan realitza una investigació entorn una problemàtica social: plantejar alternatives a aquesta problemàtica.

Actualment, molts autors i autores utilitzen la nomenclatura marxista per definir els diferents aspectes del treball. Exemples d’aquests és Alberto Recio, quan defineix el treball com “una activitat humana orientada a l’obtenció de béns (de producció i consum) per substituir en el present i en el futur. És una aportació específicament humana que, conjuntament amb els recursos naturals, permet obtenir béns i serveis necessaris per a la satisfacció de les necessitats humanes.” Són definicions reel·laborades i adaptades en el temps. En aquesta però sens planteja la primera qüestió a reflexionar: és un procés per la obtenció de béns i serveis necessaris per a la satisfacció de les necessitats humanes. Aquestes necessitats humanes com es configuren? Aquí és on ens trobem amb la desvirtualització del concepte de treball i amb l’aparició d’un assentiment general cap a la categoria d’ocupació remunerada. Treball passa a ser aquella activitat remunerada que un individu desenvolupa. Per tant el treball en aquest context desencadena un seguit de relacions socials (relacions de producció) de les que resulten les diferents classes socials. L’element classificador és precisament el treball.

· Classe social elevada: cobriment de les necessitats demandades i encomanades en el treball. Per tant realització personal assegurada.

· Classe social baixa: falta d’assimilació personal. Continua existint demanda de cobriment de necessitats. No hi ha el dret a l’existència garantit.

En aquest sentit, a causa de l’apropiació per part de la classe social elevada d’una bona part del treball realitzat per la classe social baixa, en resulta un desequilibri estructural en bona part de les formes societàries que han existit. Es crea la clivella rics-pobres, dominadors-subordinats, o propietaris-treballadors. Totes elles designen la mateixa desigualtat: qui té el dret a l’existència garantit pel simple fet de ser ciutadà i qui ha de dependre dels primers per poder existir.

A partir d’aquesta base teòrica, actualment ens trobem amb tot un seguit de corrents intel·lectuals des de l’esquerra que a través de la perspectiva dita marxista, i de l’eclecticisme al qual ens sotmetem , redefineixen els conceptes des de l’òptica del treball i la condició femenina, o el treball en consonància amb el medi ambient. És el que s’anomena l’economia feminista i l’economia ecològica, tot i que no deixen de ser alternatives a la posició dominant del treball, en aquest cas des d’un punt de mira concret i per a una comunitat concreta.

Aquest tipus de corrents apunten sobre diferents problemàtiques que el tipus de treball i el seu model de desenvolupament, avui desencadena. Causes que no s’han de veure en un pla micro alhora d’analitzar-les, ja que d’elles se’n deriva tot un corpus compacte que afecta a tothom per igual. La divisó del treball estrucutrada des d’una visió de gènere, marginant a l’esfera de l’anonimat el treball domèstic, la cura de familiars, etcètera, o les diferents campanyes de sensibilització que s’estan duent a terme entorn la idea de la sostenibilitat són aspectes que han de ser tractat transversalment, no aïlladament, per tal de poder donar solució a les noves relacions laborals que el treball produeix.

Treball en un espai FLEXIBILITZAT

La societat d’avui es troba acotada pel sistema que escriu el nou capitalisme flexible. Les persones es veuen obligades a sucumbir davant una nova dinàmica de treball, on els postulats de l’antic mode de producció es tornen gasosos i s’evaporen. S’observa una transformació de la societat condicionada a l’entrada de l’empresa flexible, modificant, o més ben dit trencant, tota concepció social del significat que se li donava al treball i la percepció que un tenia d’ell mateix a partir del lloc on treballava.

La característica principal de tot aquest procés es que s’ha deixat de pensar a llarg termini dogmatitzant la visió productiva i laboral a curt termini. Quines són les repercussions immediates dins les nostres vides? S’està creant una situació social en la que no existeix previsió, estabilitat, projecció de futur, confiança. No existeix previsió perquè no pots permetre’t el luxe. Si no arrisques el capitalisme flexible t’aparta del camp de joc fins que et trobes fora, al marge. La estabilitat es podria dir que és utòpica en un sistema dinamitzat pel treball a curt termini, al igual que la projecció de futur. No es pot especular sobre un futur llunyà perquè la seguretat que abans hi havia en un sistema a llarg termini sobre la carrera professional d’un treballador era fàcilment imaginable en canvi, actualment no pots desxifrar el demà. Només tens seguretat immediata, del dia a dia. Amb la confiança succeeix el mateix. Per treballar s’exigeix plena confiança i ajuda mútua amb el teu equip. Però aquesta confiança, si es que arriba a existir, és molt supèrflua ja que per aconseguir-la es necessita temps, i el nou capitalisme redueix aquest temps.

El capitalisme flexible es basa en el producte immediat. Aquí és on es troba la font de conflicte. És molt difícil encaixar la societat, que aporta la força de producció, amb el producte. La “relació” entre persona i producte s’ha perdut. Hi ha una falta d’estima, “individus amb uns identitat laboral dèbil” (Sennett 2001: 73). Els/les treballadors/es no es senten satisfets/tes amb el treball realitzat perquè aquest no implica cap grau de dificultat. Ja no existeix la necessitat de contractar gent qualificada per realitzar un producte determinat perquè la tecnologia a aconseguit mecanitzar el procés de formació, de tal manera que la persona fa un paper de supervisor, tot i que la seva feina estigui denominada com per exemple sabater.

El nou capitalisme ha produït una cadena de canvis en conseqüència d’aquest pensament a curt termini. El més visible és la liquidació de la rutina laboral. L’antic règim (fordista) al ser totalment rígid i amb una organització jerarquitzada es basava en la repetició de l’activitat dels treballadors. La cadena de muntatge estava formada per petites divisions on un treballador repetia constantment la mateixa acció. L’acumulació d’experiència era un punt a favor per poder ascendir socialment dins l’escala de poder.

Avui, amb el capitalisme flexible, no solament no saps el que et prepara el futur, sinó que aquesta mobilitat social ascendent s’ha perdut, quedant solament la mobilitat o més aviat pelegrinatge d’empresa a empresa dels empleats i empleades per culpa del factor flexible. Però també s’ha perdut la rutinització, que fomentava l’estupidesa; la organització ha passat de ser rígida i jeràrquica a organitzar-se amb caselles, configurant una xarxa que reparteix el poder en modes d’especialització.

El capitalisme flexible aporta a la societat un trencament entre els valors interioritzats durant l’època d’aprenentatge i la realitat que et trobes en el món laboral, on aquests valors van en decriment per deixar lloc a l’immediat. Aquest tipus de mode de treball provoca seriosos xocs de personalitat, per culpa de l’atmosfera anòmica que es crea en l’empresa immediata. Aquesta falta de norma crea en la persona un sentiment de frustració que arrossega fins al marc familiar on es reprodueix una situació similar. Els valors apresos pels pares com la confiança, el respecte i la lleialtat, es converteixen en valors abstractes pels fills, ja que no poden plasmar aquests adjectius en fets concrets.

El caràcter de les persones no solament es corroeix, sinó que pot acabar desapareixent, perquè per fomentar el caràcter es necessita temps, i el sistema actual, a curt termini, intenta esborrar el temps.

Anterior / Post-Catàleg

OUT

2007-09-05T10:00:00.000+02:00

Anterior / Post-Catàleg

JOVE PASSOTA BUSCA FEINA PRECÀRIA

2007-09-03T19:37:00.000+02:00

“Els joves no participen perquè se’ls foragita de tot arreu: del mercat laboral, del parc d’habitatge, de les ciutats i del dia”

La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia acaba de publicar un monogràfic sobre joventut i polítiques públiques. L’estat de la joventut a Catalunya 2007, escrit per Sílvia Luque (Institut d’Anàlisi Social i Polítiques Públiques de la FFG) i Jordi Serrano, codirector de la Fundació, ens parla de tu a tu sobre les problemàtiques que la població de 15 a 29 anys es troba quotidianament , fenomen que ja ha estat tipificat amb el nom de precarietat juvenil.

La senzillesa amb què s’exposen els arguments i la força que prenen un rere l’altre fan d’aquest informe una obra transgressora on la reflexió sobre els nous conceptes que estigmatitzen la joventut (el mileurista, l’abstencionista, el passota, el funcionari, etc.) són catapultats del centre de la discussió per resituar-hi aquells elements de fons: els canvis en les relacions laborals i les seves repercussions en les diverses esferes de la societat: la política, l’econòmica i la íntima o privada.

LA JOVENTUT A CATALUNYA

Partint de la relació entre els estudis formatius i les expectatives professionals, aquesta primera edició focalitza el seu interès en aquells mecanismes de reproducció social des de l’àmbit acadèmic, en les condicions d’ocupació laboral que posen els joves en situacions de precarietat i risc, en les polítiques públiques pensades per garantir l’accés a l’habitatge i en la involucració de la joventut dins l’espai associatiu, com a indicador de participació d’aquest estrat de la població en allò públic.

ELS PODERS FÀCTICS MANTENEN EL CONTROL DE L’OPINIÓ PÚBLICA PERQUÈ ES CULPABILITZI ELS JOVES DE LA SEVA PROBLEMÀTICA

El camp és exhaustiu i tracta els quatre pilars bàsics que avui endarrereixen els processos d’emancipació juvenil, trencant tòpics viciats que estereotipen el jove com aquell individu que viu a casa dels pares per comoditat fins ben passada la trentena, sense treballar ni estudiar, sense interès ni iniciativa per prendre responsabilitats, sense metes ni objectius reals que vagin més enllà de la festa del cap de setmana, sense intencions d’emanciparse. L’element clau que fomenta aquesta falsa imatge rau en les formes de desenvolupament de les polítiques públiques.

¿On se situa l’accent? ¿Per a qui es legisla?

Recuperem aquí la idea de la joventut apartada i marginada de la societat. Els poders fàctics continuen mantenint el control de l’opinió pública perquè es culpabilitzi els joves de la seva problemàtica concreta. Alhora, es promociona el debat generacional en comptes d’enfocar les contradiccions en termes de conflicte de classe. Com diu Vicenç Navarro al pròleg de l’estudi, la pobresa de l’estat del benestar espanyol és fruit d’un domini conservador en la vida política durant molts anys. Evidentment, es més que necessari que les polítiques públiques no siguin només un instrument de millora d’un col·lectiu concret, sinó que abastin la seva totalitat, i de manera transversal, al conjunt de la societat, fixant el seu punt d’equilibri en la redistribució de la riquesa, tant econòmica com privilegiada. Si s’és capaç d’avançar en aquest aspecte, s’estarà treballant per garantir unes condicions dignes de d desenvolupament, tant per a la joventut com per a tota la població civil.

Article publicat a l'Avant (num.958)

Anterior/Post-Catàleg

Elogi a la pàtria

2007-08-28T22:48:00.000+02:00

En aquests dies els quals sembla que s'ha de treure pit per marcar diferència, a tall oficiós em presto a formular el meu particular elogi a la pàtria. I no deixa de ser aquesta, i cap altra més, la que em fa sentir coses que en altres llocs senzillament són diferents. A tocar de la Noguera Pallaresa, al començament dels cingles dels Collegats, un tros de terra tan petita que la sento completa de la que cada cop que en marxo m'en sento més aprop. Sense cap mena de dubte, al juliol és quan més fantàstica es torna.

Anterior / Post-Catàleg

La paraula ja dita (X): Maiakovski

2007-08-27T21:18:00.000+02:00

Poesies inacabades

M’estima? No m’estima? Em romp les mans
i els dits, que m’he trencat, a l’aire engego,
tal com pel maig es fa l’endevinalla
trencant les fulles de la margarida.
Que l’afaitat mostri els meus cabells blancs.
Dixeu venir en tropell l’argent dels anys.
Espero, crec, que en segles no vindrà
vers mi la vergonyosa sensatesa.

(Trad. Guillem Nadal)

Anterior/Post-Catàleg

Luta, alegria, reivindicação!

2007-08-26T13:32:00.000+02:00

FESTA AVANTE 2007

7, 8 i 9 de setembre

Passarà un any més sense saltar al ritme de la Carvalhesa. Però la il·lusió s'encomana per molt que no s'hi pugui ser present. Aquestes són les petites coses que et donen empenta, força i bon humor. Per què qui diu que el moviment està caduc?
Enhorabona per tots els companys i companyes del PCP i la JCP, per tots aquests anys de lluita duta amb dignitat, sense desesperar. Aquest és l'esperit, amb alegria per seguir el combat!

Per més informació cliqueu AQUÍ

Anterior/Post-Catàleg

APUNTS METODOLÒGICS - Per a quina ciència i amb quina ciència?

2007-08-25T20:33:00.000+02:00

Està testat científicament i se'n demostra la seva veracitat. Se n'ha fet una sèrie d'experiments controlats per tal de demostrar-ne el seu comportament. Les estadístiques confirmen que la majoria de la població compresa entre els 30 i els 55 anys és propensa a. Es podria continuar així fins a infinit. Actualment aquest tipus de sentències formen part de l'imaginari col·lectiu de les societats occidentals i la seva utilitat rau en ser instruments per tal de consolidar un producte, justificar el desplegament d'una mesura política concreta o legitimar un codi de valors (i fins i tot una moralitat) concret.

Hi ha moments en que les condicions materials que succeeixen al teu voltant emprenent tal envergadura i monstruositat que no et pots estar de qüestionar si potser hi ha quelcom de raonable en tota la literatura sobre les etapes cícliques de la història humana i els processos de repetició d'aquesta. Prenguem dos exemples ben contemporanis per tal d'il·lustrar el que pretenc expressar.

Resulta que l'estar gras és contagiós. Científics, amb la refutació que això els incorpora, han provat que l'obesitat és una malaltia que es contrau en relació al medi i per tant és contagiosa. Aquesta és la última variable que ha introduït l'equip que ha estat estudiant les repercussions i correlacions de l'ambient en interacció amb el sobrepès. I és interessant com ha fet el salt aquest fet a l'esfera pública. S'ha experimentat entorn aquesta hipòtesi per tal de poder explicar d'una forma empírica com les relacions socials afecten també (a banda de qüestions fisiològiques, genètiques, etcètera) a la constitució física. Els mitjans de comunicació n'han fet ressò amb titulars tals com: "L’obesitat, malaltia contagiosa", i el subtítol: equip de científics demostren que... No està gens lluny del tractament que es fa des del màrketing publicitari en la venta de productes.

Quasi simultàniament, hem conegut un nou cas de "vaca boja". L'Scrapie és una malaltia animal inclosa dins del grup de les encefalopaties espongiformes transmissibles, però que, a diferència de les 'vaques boges', "no suposa cap risc per a la salut pública". Els mitjans de comunicació ja ens han ensenyat imatges on es veu una pila gegantina d'ovelles sacrificades. I l'alarma ha saltat. Tot i que se sap que no es contagiós per als humans, altra vegada s'han representat davant nostre escenes tant rocambolesques com les d'un grup de tècnics especialitzats, ben equipats amb roba aïllant, mascaretes, guants i tota la indumentària possible perquè constatem el risc al que estem exposats.

Aquestes dues anècdotes ens serviran per avançar una mica en un dels principals problemes que el raonament s'ha trobat des del moment en que es qüestiona les coses. La investigació científica contempla dos aspectes cabdals: 1) l'escrutini i descripció d'allò observable i 2) la construcció d'hipòtesis i teories. Volem explicar i ens servim d'una sèrie d'instruments per tal de poder fer intel·ligible allò que estudiem, observem i analitzem. La ciència en sí doncs, és aquell conjunt de coneixements que ens proporciona un magma interpretatiu del nostre entorn.

Els fets observats, el nostre objecte d'estudi s’explicarà des del seu punt de vista material (allò que és), formal (allò que li atorguem), eficient (allò que produeix) i final (el perquè existeix). Aquesta és la cadena causal que s'utilitzava a l'antiga Grècia per donar cos a respostes. En part, se'n podria fer una extracció i anomenar la vella cadena causal de la següent forma: descripció - explicació - predicció - teoria. L'evidència colpeja fort però, ja que el descobriment de fets no sempre pot aïllar-se conceptualment de la corresponent teoria, fent-ne de la causa final, del perquè, un dogma. Durant l'època escolàstica es va muntar tota una estructura per justificar l'existència divina com a estudi dels fins o propòsits d'aquesta. Les causes finals passaven a ser premisses, arguments i conclusions.

Però en part, no deixa de ser una concepció de l’entorn que parteix del plantejar les coses com un tot o distingint la matèria de la forma. Discussió que ja enfrontava les idees d’Aristòtil amb les de Plató. Es tracta del “problema dels universals”, la confrontació entre la realitat ideal i material traslladada a les ciències que tenen per objecte l’entramat social. La realitat està construïda per conceptes universals o pels individus als quals s’apliquen aquests conceptes? La influència aristotèlica dins l’època escolàstica fou clau en la construcció teòrica i la separació de fe i raó durant els segles XII i XIII.

La reacció a les totalitats orgàniques d’aquest realisme radical (les idees existeixen com a tal, sent reflex dels objectes) o d’un nominalisme més moderat (distingint matèria i forma) dóna forma a tota un corrent positivista, que sota el nom de l’empíria aborda les explicacions partint de tres principis bàsics: 1) la unitat del mètode científic, 2) l’existència d’un cànon o ideal metodològic, pautat per les ciències exactes, que estableix el grau de desenvolupament de les altres ciències i 3) la subsunció de casos individuals sota lleis generals hipotètiques. La predicció passa davant la finalitat teòrica. La raó és doncs instrumental.

Aquest tipus d’explicacions, dites mecanicistes, causals, veien com les construccions de models ideals i lleis generals eren per si mateixes entrebancs per a l’explicació científica des de la vessant de les disciplines humanistes. Van apareixen noves expressions que diferencien entre les ciències explicatives, aquelles que busquen fenòmens generalitzables, de les que busquen comprendre peculiaritats individuals. Windelband separava la ciència entre la nomotètica (lleis generals) i la idiogràfica (l’estudi descriptiu de l’individual). La influència de l’escola neokantiana per la superació del positivisme ortodox és molt important alhora de comprendre el decurs de la història del pensament. Però no només Kant i els seus deixebles, sinó que Hegel deia: la llei és una connexió intrínseca que ha de ser apresa per comprensió reflexiva, no la d’una generalització inductiva establerta per observació i experimentació. Droysen prengué aquesta idea per distingir entre les ciències explicatives i les ciències de la comprensió. Tot i això, la comprensió de l’explicació en allò quotidià deixa molt poc marge de distinció, ja que l’explicació ens proporcionarà una comprensió de les coses.

Expliquem perquè els fenòmens siguin intel·ligibles teleològicament, en la seva finalitat. No expliquem per determinar abans de comprendre la seva predictibilitat a través del coneixement de causes eficients, a través d’hipòtesis inductives. Igualment, la construcció de l’explicació no pot venir donada a priori per un imperatiu preestablert, ja que de ser així, l’explicació és transforma en farsa. Retornem doncs al concepte primer, a la ciència com expressió del que hem caminat conjuntament. I el camí mostra com tot i ser un poble savi, la saviesa no s’ha retornat al poble tal i com li pertocaria.

Espai d'evasió:

Anterior/Post-Catàleg

Èxode

2007-07-28T23:05:00.000+02:00

Avui una urgència, un moment, esperant arribar a temps. Urgència provocada, sí, perquè enganyar-nos? Però es pot permetre el luxe de provocar, faltaria més! Seria genial poder escriure ara mateix. Però les condicions no són les òptimes, fa massa calor i no es pot raonar amb claredat. Demano disculpes a tothom. El que sí que demano a tots i totes les que ara, demà o d’aquí tres dies se’n va lluny es que siguin conscients de la responsabilitat que se’ls hi encomana: la d’observar, aprendre i sobretot després la de transmetre allò que han vist. Així que espero molt de vosaltres! Jo faré el mateix. Perquè al cap i a la fi, cada dia és un viatge nou.

La cançó perquè quan tornem a la rutina de la ciutat, ens puguem tornar a trobar com el dia abans de partir. Bon estiu a tothom!

Anterior / Post-Catàleg

Ho han dit a la premsa

2007-07-15T19:51:00.000+02:00

La calor dels diumenges estiuencs ens fa sers extremadament sedentaris, almenys mentre dura la jornada, tot esperant que caigui el sol per comprovar si encara recordem que és això de la mobilitat. Precisament per això, res millor que els diaris dels diumenges, rebotits d’articles d’opinió, suplements d’estiu, reportatges, classificats extremadament llargs, i un enorme etcètera de pàgines i pàgines. A mesura que llegeixes, et venen ganes de riure. Rialles plenes, sinceres, davant el que ens depara el dia a dia.

Pel que sembla, les redaccions dels principals diaris del país també tenen el síndrome pre-vacacional, el qual es descobreix per la morrinya que t’agafa, la vagància, i les ganes de fer volar coloms. Efecte que queda plasmat després en els articles publicats al respectius diaris. Què passa? Per què sempre, durant l’estiu, el rigor periodístic queda reduït a la pàgina de necrològiques? Exagero, ho sé, però penso que és necessari per donar un petit toc d’atenció als qui són canal de transmissió de la informació.

I encara que sembli mentida, durant l’estiu continua succeint coses. Llegeixo que els EEUU insta a la Xina a revaluar la seva moneda. Una breu, petita, mig amagada, però que potser és la notícia més interessant de tota la jornada. El conflicte es troba entre el valor de canvi del yuan (la moneda oficial xinesa) i el creixement econòmic de la República Popular de la Xina. Aquesta “desproporció” no ajuda gens a les exportacions d’altres països i provoca un desequilibri important a les balances comercial (exportacions - importacions) de les economies més competitives, com la dels EEUU.
Sense abandonar el camp dels fluxos econòmics globals, trobem la segona breu. El Fons Monetari Internacional deixa el Banc Central d’Equador. Potser seré un ingenu, però a mi em sembla una notícia sorprenent, i en canvi, el mitjà en qüestió tant sols en dedica dotze línies d’una petita columna, encara més sorprenent. Rafael Correa declara que no vol relacionar-se amb institucions com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional per corruptes i incompetents.

No deixen de ser dos exemple del tractament de les notícies, del com són transmeses i dels interessos que hi ha al darrere per destacar una en contra de les altres. Mentrestant, se’ns continua informant de la situació crítica de CiU en relació a les aproximacions de Duran al PSOE. I se’n continua traient suc, doncs avui un altre diari generalista ens explica amb pèls i senyals la estratègia del PSC per desgastar al federació nacionalista. Com a curiositat ressalten una resolució aprovada pel Consell Nacional de les joventuts convergents (JNC) desmarcant-se de les declaracions del líder unionista. Una filtració estranya i un sarcasme majúscul per part de la línia editorial del diari.

Acabem sentint una vegada rere l’altra el mateix: CiU, l’estatut, les mutacions d’ERC, l’ETA del PP, l’ETA del PSOE. No és gens estrany que la ciutadania a la qual s’informa estiguin més que avorrits. Però això sí, mentre les veus crítiques estiguin focalitzades, marginades i aïllades, es continuarà donant pompa i tribuna als que interessa que siguin escoltats. Ridícul. Senzillament, una vegada més, m’agafen ganes de riure amb el desig que les rialles arribin a les orelles dels editors, dels grups empresarials, del senyor Polanco o el senyor Lara, entre altres. La informació per al poble, però sense el poble, la nova versió despòtica del poder: el despotisme periodístic.

Anterior / Post-Catàleg

La paraula ja dita (IX): Salvador Espriu

2007-07-07T10:53:00.000+02:00

XVI
(Llibre de Sinera, 1963)

Als camins del mar,
barques i fortunes
no deixen senyal.

Com arribaria
al sord aquest clam?
Faig, perquè l'escolti
foc del nostre glaç.

Parlo d'esperança
desesperançat:
un vell mot no calma
més antiga fam.

El meu món tenia
presos els portals.
Amb mort confinava
per tots els llindars.

Llengua embastardida,
poble bou al fang.
Necis jocs podriren
vils cervells parats.

Endinsada vela
per l'última mar.
Les ones mullaven
l'ample cel d'altans.
Abatuts els arbres,
el buc es tombà.

Anterior / Post-Catàleg

De converses entre blocs: sobre la unitat

2007-06-16T23:04:00.000+02:00

Avui he llegit sobre aquelles experiències amb presumpció aglutinadora. Llegia sobre la UPEC, tan al bloc de la Mireia, com al de l'Anna, fent un bis a bis molt interessant. Recomano a qui encara no les hagi llegit, que hi doni una volta perquè el que apunten les dues, més enllà de l'opinió respectable que aporten, no deixa de perfilar una discussió que podria donar per moltes pàgines.

Avui hi he reflexionat, pensant sobre el valor que representa tenir espais aglutinadors, d'on la unitat és aquella riquesa afegida que fa de suport perquè tot el que es munti sobre seu sigui realment important. Qüestionem-ho doncs. La UPEC es construeix des d'una idea d'unitat? Des d'una idea aglutinadora? Sense cap mena de dubte, sí. La Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya arriba a la seva tercera edició. Tres anys els quals han servit, a aquelles persones que any rere any treballen per superar els petits guanys que s'han anat rebent, per aprendre de les edicions anteriors. La UPEC es la representació des de l'academicisme del front d'esquerres. La UPEC avui és una eina que en paraules d'Eduald Carbonell ajuda en la resocialització de la ciència per tal d'avançar en la transformació social de l'espècie humana i caminar en el llarg procés d'hominització i humanització. És cert que avui la UPEC té una forma, i es presenta al món dins un cos concret, que potser no agradarà a tothom. Però quin projecte plantejat des del rígor no ha tingut que cimentar-se primer, massa sovint a base de cops, per després prendre el paper que li pertoca, o sigui avantguardista. Des dels que es fan seva la paraula progressita, en la llarga tradició esquerrana de la societat catalana, entenen que dels projectes que s'articulen a través de fronts comuns, se'n sortirà amb elements perduts o potser no del tot ben apuntalats, però que a la llarga, el benefici social que se'n treu és molt més important que el que ha priori es podria haver perdut, i més quan aquella pèrdua és més que recuperable, i acabar tornant i escenificant un objectiu complert, assolit i blindat.

Algun que altre espai unitari ha estat la base del meu què fer durant alguns anys. I precisament per aquesta experiència, on la unitat des de l'obertura, la pluralitat i el saber focalitzar clarament els punts en els que es sustenta aquest consens són, sense cap mena de dubte, aquells elements que fan d'aquest tipus d'espais, avui, un actor madur i rigorós en el tractament de les problemàtiques del seu àmbit. I n'estic més que convençut que en un principi, es deurien deixar perdre ( o aparcar) més d'un objectiu, que probablement avui, ja s'haurà complert.

Amb tot això, tant sols voldria constatar i reivindicar la UPEC, com tants d'altres, que a dia d'avui intenta fer-se espai, tot i l'assetjament de bona part de mitjans, tot i el repulsiu que li han etzibat els incondicionals de la UEC. Volent confrontar projectes quan realment no hi ha res a confrontar, senzillament perquè la mítica Universitat d'Estiu de Catalunya té una finalitat i compleix una funció cabdal per la projecció del nostre marc cultural, mentre la UPEC no busca en sí mateixa ni ser bandera ni suplir Prada.

Senzillament deixar anotades així, potser de forma barroera, la opinió sobre una plataforma que fa tres anys que avança, poquet a poquet, i que aquest any ha decidit presentar-se amb el lema: "el carrer a la Universitat, la Universitat al carrer", màxima encertada per tal i com bufa el vent de port.

powered by ODEO

Anterior /Post-Catàleg

Jo, del Pallars!

2007-06-03T14:07:00.000+02:00

Aquests dies la definició per exel·lència és verd amb blau, verdós, blavós o blau-verd... tan li fa, el que és important és que el que descriu millor el meu país avui són aquests dos colors.

Un mes i mig que no hi anava, i el divendres, entrada ben bé la tarda quan vam coronar el cap de Comiols amb l'Opel Corsa de l'any de la Maria Castanya, vam quedar impressionats. Ben bé com si fóssim de Barcelona. Però hi havia motius suficients per obrir la boca i deixar anar l'expressió típica per antonomàsia: que maco!

Us deixo amb lo lago. Preciós, ple fins dalt que no hi cap ni una gota. Comportes obertes a dojo. I amb una recomanació, per aquells que s'escapen i fan un munt de quilòmetres cap al nord en busca del verd i l'autenticitat. Pujeu al Pallars, que el que és verd no en falta, i amb sort, si sou extrovertits, podreu conèixer la basquitis a la pallaresa, que sens dubte no té res a enveja als pastors de la riba nord.

L’ESQUERRA, LA SEGURETAT CIUTADANA, L’ORDRE I L’ESTAT DE DRET

2007-05-27T20:08:00.000+02:00

“Quan en un Estat de Dret, es limita el dret de tot ciutadà a la presumpció d’innocència, es perd el dret i tan sols queda l’Estat, situació més que problemàtica.” Així il·lustrava Sebastià Salellas el context on ens trobem actualment, on casos com els de Núria Pòrtulas, han tornat a posar en molt poc temps la justícia en el punt de mira de l’opinió civil. S’ha generat un efecte de bola de neu, arrossegant amb ella tot l’entramat administratiu muntat sobre els fonaments de l’Estat de Dret i la separació de poders.

L’escletxa s’ha obert en el moment que una força política situada a l'esquerra gestiona el Departament d’Interior de la Generalitat. Mentrestant, als mitjans de comunicació el cos dels Mossos d’Esquadra és notícia de portada dia rere dia. Al mateix temps, com si es tractés d’un mal de panxa, es van constatant moviments d’intranquil·litat enmig la gran piràmide jeràrquico-organitzativa de les forces d’ordre de la Generalitat.

Precisament són moltes les discussions que s’han generat des de l’esquerra en el moment que Saura decideix prendre el comandament del Departament d’Interior. No és el motiu d’aquest text, sinó que més enllà de la casuística que va fer prendre aquesta decisió, l’anàlisi de les repercussions que s’han generat fins a data d’avui és tan o més interessant. Qüestió que també ha portat un grapat de literatura esquerrana, sobretot després de les últimes actuacions dels Mossos d’Esquadra davant els moviments socials de Catalunya. Per citar-ne un exemple, trobem a la xarxa un article d’opinió arrel del cas kubotan, i relacionant-ho amb altres capítols foscos dels Mossos d’Esquadra. Aquest article, “Reflexions entorn la contradicció de les esquerres a la Conselleria d'Interior”, juntament amb els seus comentaris, és avui, un dels materials més interessants per copsar la tensió entre l’esquerra parlamentària, extraparlamentària i les dissonàncies que es donen en un i altre lloc.

L’esquerra té la responsabilitat de plantejar amb fermesa quin és el model que avui vol promulgar per avançar en matèria de justícia social. Per això cal obrir espais de debat davant l’actual ordre social, el concepte de seguretat i l’exercici de força que aplica l’Estat.

Recorregut

Fixem-nos en els clàssics davant la seva concepció de l’Estat i la seva evolució fins arribar a les democràcies representatives actuals. Hobbes (1588/1679) legitima l’Estat a través de la seguretat i la conservació d’aquest, mentre la comunitat es beneficiï d’un ens sobirà (una personificació), dotat de força irresistible per imposar la seva voluntat i garantir així la seguretat de tots els seus membres. La criatura política és compara amb la d’un deu mortal. L’únic factor que la debilitaria fóra la pèrdua de raó. Aquests eren els fonaments dels Estats Absoluts sense límits que van precedir els petits estats feudals.

A partir de la Pau de Westfalia, al 1648, se senten les bases del que seria el nou Estat Liberal, on apareix la figura del ciutadà com a part d’aquest, podent intervenir en la vida política de l’Estat. Així es conceben quatre drets fonamentals: el dret a la vida, el dret a la integritat, el dret a la llibertat i el dret a la propietat. La defensa d’aquests drets passa per la llei, sent monopoli estatal, que reflexa la voluntat del ciutadà-propietari. Aquest canvi copernicà, on ja no és el sobirà qui està per sobre l’Estat, sinó el dret, fomenta l’aparició del vell Estat de Dret, on es confia en conceptes com tolerància i llibertat des de la confiança, única confiança, en la competència lliure i espontània del mercat per augmentar les riqueses disponibles i fer-ne la deguda distribució. Aquest sistema es garanteix a través de la “llei com a expressió de la voluntat general” com deia Rousseau, i del “dret com a garantia del dret” a expressió de Kant. Locke i Montesquieu abans però, ja van aportar elements per tal d’incidir en el seu desenvolupament: la divisió de poders i el govern representatiu. Ens trobem amb el reconeixement dels drets individuals, concebuts com a naturals.

Rousseau i Jefferson són els qui auguren pro una societat aglutinada en una sola classe en la que “tots els homes tinguessin propietats suficients per treballar com a productors independents, i en la que ningú tingués propietats del tipus o la quantia que els permetés convertir-se en una classe explotadora (C.B. Macpherson: La democracia Liberal y su época)”. Aquesta proclama mostra en primera instància quins eren els factors estructurals que conduïen el procés de transformació cap a l’Estat Liberal, principalment l’avenç de les tècniques de producció i la liberalització del mercat.

Durant la segona meitat del segle XIX, fins a la segona revolució industrial, apareix el que acadèmicament es coneix com l’Estat Liberal Democràtic. Es focalitza amb la revolució de 1849, d’on sorgeix el concepte de 4t estat, el moviment obrer organitzat. Tot i continuar mantenint l’ordre, el poder polític es troba al davant amb unes relacions productives que li són desfavorables. D’aquí comença a sorgir la pinça amb els sectors conservadors (aristocràcia, monàrquics), i culpar al moviment obrer d’aquells processos d’inestabilitat, inseguretat i caos. Tot i això, si es volia mantenir aquell statu quo, era necessari cedir. Així que es reconeix el dret d’associació, llibertat d’expressió i el “sufragi universal”. Així neixen els partits de massa (constituïts per organitzacions obreres), però que amb el temps, van ser plagiats per partits conservadors. Tanmateix, a mesura que els nous partits proletaris entren al parlament, aquest va perdent poder.

L’època de les revolucions burgeses va incrementant la seva intensitat i tensió a mesura que s’avança en la lluita de classes per part del moviment obrer i les seves estructures de mediació política. Tot i així, l’evolució de l’Estat en base a la seguretat i la garantia d’uns drets que no evolucionen com ho fa la societat civil, continua mantenint una estructura semblant. Com va dir Max Weber, en la frontera entre el segle XIX i el segle XX, l’Estat és aquella comunitat humana que, dins d’un determinat territori reclama (amb èxit) per si el monopoli de la violència física legítima.

En certa mesura, es podria ser agosarat per afirmar la legitimació de l’Estat com a conservador de poder i garantia de la luxúria per part de la classe dominant (l’aristocràcia, la burgesia, l’alt empresariat). L’explosió del totalitarisme i feixisme a l’Europa del segle XX és degut a la por a perdre aquella seguretat i control de poder per part de les classes poderoses. La Gran Guerra s’estén entre una barreja d’interessos econòmics i deliri nostàlgic de l’època imperial, que com diu Marx al 18è Brumari de Lluís Bonaparte, “tots els grans fets i personatges de la història universal es produeixen dos cops. Una vegada com a tragèdia i una altra com a farsa”.

No es d’estranyar que durant el segle XX curt els processos polítics de l’Europa occidental s’hagin centrat entorn al manteniment de la “pau social”, a definició dels diferents règims establerts, via la repressió i ús de la violència avocant una vegada més a la preservació de l’ordre i bé comú. L’actual règim parlamentari de l’estat espanyol no és altra cosa que l’evolució de tot aquesta sèrie d’esdeveniments. Democràcies mancades de força i legitimitat alhora d’alçar-se com a sobiranes.

Aquestes dissonàncies es coneixen bé, i estan senyalitzades per avançar. Més enllà de “l’ordre i progrés” comtià, sense misticismes ni esglésies alçades al positivisme, avui percebem com l’Estat de Dret continua desenvolupant una funció marcadament tendenciosa. Per tant, ja no és ser agosarat, sinó exposar la constatació d’un fet. I l’esquerra que ha de fer? La resposta es troba al carrer, es troba en aquelles institucions on hi té incidència i es troba en els espai de discussió que construeix per avançar.

"Tenim les eines per canviar el món"

La contextualització històrica mostra com precisament la lluita de classes és la clau de volta enmig d’aquesta escletxa que s’ha obert entre la preservació de l’ordre avançant i assolint fites, i la garantia de l’ordre per continuar sent al mateix lloc. El kubotan és l’última anècdota, lamentable anècdota, que s’ha protagonitzat des dels Mossos d’Esquadra, tensant encara més l’escenari on s’ha de moure fitxa. L’esquerra, des de feia massa temps, torna a dirigir, si més no de forma institucional, els cossos de seguretat i manteniment de l’ordre del país. Però el carrer és estret i ple de corbes. Des d’una estructura interna dels mateixos Mossos d’Esquadra, on no s’han generat canvis i continuen alts càrrecs i responsabilitats de l’època Pujol. Al mateix temps, la campanya de desgast i mort electoral que s’ha impulsat des de la dreta catalana, i recolzada per els Mossos d’Esquadra, està donant fruits. S’acusa de situació d’inestabilitat, inseguretat i caos, apuntant al Departament d’Interior com a responsable d’aquest estat. Tot, perquè Interior es gestionat per una marca electoral amb un tradició política considerable. Talment com si Tocqueville o Mill tornessin entre els morts, i amb ells la tradició ultra-liberal del pensament polític.

Ara toca fer autocrítica entre aquells actors que si més no tenen responsabilitat política en els afers de seguretat ciutadana. Ningú n’és immune per més que es vulgui resoldre la compostura a cop de pamflet. S’han comès errors i no és gens recomanable obviar-los. Tanmateix, l’enuig i lluita que s’ha mantingut i escenificat durant la campanya electoral municipal, utilitzant els escàndols dels Mossos d’Esquadra com a principal punt de confrontació de programes, no deixa de ser una falta greu de respecte cap al debat de les idees. Serà que no és coneix quin és el model repressiu de la dreta? Serà que és coneix quina alternativa proposa l’esquerra extraparlamentària? Senzillament, s’ha fet palès la urgència d’un debat profund sobre el què fer davant una policia que ha demostrat ser hereva del despotisme il·lustrat. I més enllà, com gestionar, sense caure en pous sense fons, un àmbit el qual històricament ens ha perseguit, reprimit i torturat.

Anterior / Post-Catàleg

Si no existíssim ens hauríem d’inventar

2007-05-16T18:39:00.000+02:00

Si no existíssim ens hauríem d’inventar. Paraules carregades de força i esperança per fer del que voldríem, una realitat més palpable. Després d’un silenci desendreçat, m’adreço a vosaltres a través d’aquestes paraules, perquè en elles i trobo motius pels quals continuar endavant, carregant amb les pròpies contradiccions com també amb la responsabilitat de saber correspondre tot i les contradiccions.

Senzillament s’acaba de produir un punt i a part. La intenció d’ara en endavant és continuar expressant allò que passa, des de la visió particular del qui escriu. En aquest temps d’incomunicació han succeït massa coses que, de comentar-les totes ara em portaria temps i malestar. Per tant prefereixo anar pas a pas, sense córrer massa. Dono la benvinguda a tots i totes les que a poc a poc van sumant veus crítiques dins la bloquesfera. Són necessàries però no suficients. Encara en fa falta més!

Anterior/Post-Catàleg

Camins de trinxera

2007-04-20T21:24:00.000+02:00

En record dels qui es van veure obligats a prendre les armes per defensar la materialització d'anys d'esforços i pactes per tal d'avançar en una societat més justa, igualitària i per tant, lliure per tal que la persona esdevingui persona. Des d'una època ofuscada, i en temps de grisos opacs, continuem aguantant darrera la trinxera, per molts motius, inclosa la dignitat de la memòria.

No passaran, i prenem consciència de la responsabilitat i el compromís a adquirir, i en respondrem d'ells sense pors, amb el respecte democràtic i el recolzament d'un projecte aglutinador per avançar. Per passar de la trinxera a camp obert, i del camp obert al canvi.

Anterior / Post-Catàleg

powered by ODEO

La paraula ja dita (VIII): Joan Maragall

2007-04-13T21:30:00.000+02:00

Davant la manipulació, la mentida i l'engany, prefereixo recordar allò que dies enrera algú va deixar sobre un full en blanc. Igualment, el company Gerard ens facilita la perla periodística. Després, recordeu abaixar la tapa del wàter.

Oda a Espanya (1898)

Escolta, Espanya, la veu d'un fill
que et parla en llengua no castellana;
parlo en la llengua que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries i els teus records,
records i glòries només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang,
vida pels d'ara i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a morts els fills,
te satisfeies d'honres mortals,
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos marxar replens
dels fills que duies a que morissin:
somrients marxaven cap a l'atzar;
i tu cantaves vora del mar
com una folla.
On són els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Anterior / Post-Catàleg

De lo meu Pallars (III): Tast poblatà

2007-04-09T17:56:00.000+02:00

Prou de paisatges bucòlics, prou d’imatges de postal. Ara toca parlar d’allò realment important, i que fa d’un poble un espai que molts el tenen per idíl·lic. Parlem de les relacions socials. Tant per lo bo com per lo dolent. Un poble, una organització específica, un nus comunitari fet d’espart.

Barcelona, la ciutat, per molts de nosaltres als disset anys era sinònim de llibertat. I segurament ha estat així. Aquella sensació d’asfíxia col·lectiva va anar desapareixent a mesura que coneixíem nous móns. És difícil d’explicar el que sent un adolescent, ja per sí amb el cap fet un embolic per les pressions a les que se l’exposa, sumant-li la particularitat de viure en un medi rural (correcció tècnica, per molt estúpida que pugui semblar). El que no penso fer es parlar pels qui avui es troben en aquesta situació, com tampoc ho faré per amb qui vaig compartir experiència. Senzillament explico un cas particular, des de l’amplitud de mires.

Als catorze anys marxàvem, buscant nous espais. Pobla se’ns començava a fer petita. Les llargues tardes a l’Astoret jugant a cartes i veient passar el temps amb tranquil·litat creava un clima que per a qualsevol xaval acaba sent insuportable. Precisament aquesta quotidianitat era un dels catalitzadors suficients per despertar la imaginació i buscar alternatives. Massa cops identificaves les colles per aquella activitat en la que s’havien aficionat. Tot i això, el cap de setmana sempre seria diferent, per massa motius. El principal: tornaven els que eren fora. Una enveja sana, creient-nos que estava a les nostres mans poder fer el mateix. Mentrestant, tan a La Pobla, com a Sort o més avall, per terres planeres, anàvem descobrint coses noves.

Ara t’ho mires amb perspectiva, des de l’altre cantó, i comprens la ingenuïtat. Primer pel fals mite lligat al mèrit acadèmic. Aquí sembla que qui no marxa de Pobla (per estudiar, és clar! I per tant per anar a la Universitat) està perdut. Hauríem d’estimar-nos més a nosaltres mateixos, i escoltar-nos més per aprendre a respectar. Aquest és el vertader mèrit, saber entendre el que passa, comunicar la teva opinió i compartir el bagatge que ens proporciona les diverses perspectives sobre un mateix concepte. Davant el respecte a l’estigma, diguem ben fort: i què! El vell refrany que deia “qui no vulgui pols que no vagi a l’era” ja no serveix, perquè la pols apareix sense necessitat d’anar a l’era. Però estem preparats, i que vingui, que coi!

Amb quinze, setze o disset anys n’estàvem farts, o senzillament ens n’afartàvem, d’aquella “pressió” sostinguda a l’aire. Els veïns ens miraven, la gent xiuxiuejava, fessis el que fessis i com ho fessis, series blanc de l’opinió pública. Segurament hi haurà part de veritat en tot això, i no ens n’estarem de criticar (constructivament) l’afany per saber de la vida del veí del davant. Però igualment trencaré una llança a favor d’aquest xiuxiueig.

Diferenciem entre conèixer per ubicar, per cortesia, per interès i curiositat, per simpatia, per afinitat o amistat, etcètera, del tafaneig, de la malícia, de l’espieta o el bocamoll, de la gelosia i de la malababa. Són conceptes completament contraposats. En les relacions interpersonals, sobretot en un poble, massa sovint la frontera és extremadament prima. Amb moltíssima facilitat es pot llençar la cavalleria per sobre d’algú, empastifant-la i deixant-la irreconeixible. El parlar per parlar és una cosa que al Pallars mai s’ha considerat virtut, sinó tot al contrari, aquell qui parla més del compte tard o d’hora s‘acaba descobrint ell mateix. No és de fiar. Tot i això, massa cops el poder ha fet males jugades. Tronades considerables han caigut sobre més d’un o una. Després el temps ha posat les coses a lloc, ha aclarit. Però el mal ja ha estat fet. Com dèiem abans, pols que et ve tot i no haver embrutat.

Molt diferent de la predisposició que tothom (els qui som de poble) tenim per conèixer de l’altre. És una característica peculiar, que s’adopta per el tipus de “socialització” a la que estàs exposat. Simplement, i dit ras i curt, el que ens coneguem entre nosaltres a partir de compartir un mateix entorn, serveis, problemàtiques o celebracions fa que les relacions mantinguin un grau d’intensitat molt més accentuat. Processos com els de les relacions entre diverses promocions són prou clarividents per entendre de que parlem. No es només compartir escola durant sis, set o catorze anys. És molt més que això. Perquè fora de l’escola hi haurà el camp, on estàvem jugant cada tarda, o els dissabtes de l’EPS, o més endavant els dissabtes del CEPS. Seran les primeres Mones amb la colla, per acabar a Sant Miquel amb les galtes vermelles. Més endavant, els caps de setmana, explorant la nit, i compartint els descobriments amb qui feies boles de plastilina dotze any enrere. Fins arribar als divuit, vint o vint-i-dos, en que aquest coneixement, es tradueix en amistat, més o menys intensa, però el cert és que hi ha amistat. I ens trobem tot tipus de gent al voltant d’una taula, immensa per cert, que individualment serem molt diferents els uns dels altres, però que compartim un lloc comú que provoca que aquesta connexió avui sigui possible. Per tot això i més, jo continuaré preguntant, per saber com està aquella gent que tan m’ha fet riure, com també enrabiar.

Són nusos d’espart, forts, però al mateix temps malparits, perquè de tant en tant deixen alguna mà feta caldo. Però amb delicadesa i paciència pots arribar a entendre perquè l’espart resisteix. La clau es troba en la voluntat per entendre. Si la predisposició a conèixer no existeix, serà difícil lligar bé entre cordes, molt probable que el bocamoll surti del cau i acabi sent allò que ha demostrat, una persona que no té paraula, tafanera, maliciosa. No es qüestió de deixar-se trepitjar tampoc, no és això el que dic. Aquí parlo de bondat (en temps de guerra), d’intercanvi o inclusió. Els ciutadans que s’encaparren a proposar canvis sense haver entès; que continuen en període vacacional, jugant amb el poble com altres ho fan amb la llengua, malauradament els hi està costant entendre.

Tot sigui per La Pobla, per fer-ne una fotografia dinàmica d’una de les moltíssimes històries que se’n poden explicar.

powered by ODEO

Anterior / Post-Catàleg

COMUNICAT DE L'AEP DAVANT L'APROVACIÓ DE LA LOU

2007-03-30T18:09:00.000+02:00

Des de l'Associació d'Estudiants Progressistes denunciem el procés de reforma de la Llei Orgànica d'Universitats (LOU) que avui ha finalitzat amb la seva aprovació al ple del Congrés dels Diputats. Considerem el text resolt d'estafa parlamentària. S'ha perdut una oportunitat per tal de reconduir els errors comesos amb la LOU de l'any 2001, promoguda pel govern de dreta del Partit Popular. Les modificacions de les que es vanaglorieja el govern no deixen de ser qüestions de forma, absolutament insuficients i d'una incidència molt limitada en el millor dels casos.

La retallada de la democràcia als claustres, la ingerència del món empresarial, l'escàs finançament públic o el tracte com a iguals entre la universitat pública i la privada per part de l'Estat. Són alguns dels aspectes de la llei que el 2001 els partits parlamentaris situats a l'esquerra del PP van criticar durament. Aspectes que en aquell moment eren rebutjats per estudiants, professorat, sindicats i rectors, col·lectius que protagonitzaren un enorme moviment contestatari sense precedents a les universitats i als carrers. Després de sis anys, i amb el PP a l'oposició, els qui abanderaven al Congrés les crítiques contra la LOU i asseguraven derogar-la un cop governessin, avui han presentat i aprovat una mera reforma del contingut original, agreujant la perillosa situació en què es troba la Universitat. El PSOE no ha complert el seu deute contret en forma de promesa electoral davant la comunitat universitària, donant pas a una reacció hipòcrita i oportunista per part del PP, que utilitza la situació per obrir un altre front de desgast del govern.

Denunciem l'augment de poder que se li atorga al Consell Social, que continua presentant una composició principalment formada pel capital privat, i l'augment de funcions desviades a l'equip rectoral en detriment dels òrgans de decisió com el Claustre o el Consell de Govern, on es compta amb presència de l'alumnat malgrat la deficitària democràcia interna. Aquesta estructura pot derivar en una Universitat controlada pel Rector per una banda i pel teixit empresarial per l'altra.

Les mesures recollides en la reforma fomenten la competència entre les diverses universitats, condicionant la distribució del finançament destinat a l'educació superior a mèrits com la qualitat de la docència i la investigació o el nombre d'alumnes de la Universitat. Aquest tipus d'iniciatives no fan sinó aguditzar les problemàtiques que ha d'afrontar avui l'ensenyament universitari. Com assenyalàvem el 2001, considerem que totes aquestes reformes van adreçades a l’establiment d’un sistema universitari de caire profundament classista i antidemocràtic. En efecte, es busca l’establiment d’unes universitats d'elit, de prestigi internacional, que podran assolir més i millors objectius enfront uns altres centres universitaris de segona categoria que es veuran afectats per la massificació i la manca d'inversions i infraestructures.

La nova llei adequa l'estructura interna de les universitats per a l'adopció del nou model que dicta l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES). Aquest model, sota el pretext de l'homologació de totes les titulacions europees, aprofundeix el procés de privatització que viu la Universitat d'uns anys ençà. El govern espanyol s'ha pronunciat a favor de l'especialització dels centres, que en aquest nou escenari competitiu obre les portes sense traves als interessos econòmics dels principals lobbies financers. És en aquest context que cal entendre l'intent d'eliminar carreres com Humanitats al·legant que no “s'adiu als interessos del mercat”. La LOU és doncs la resposta del govern a les exigències de l'Organització Mundial del Comerç (OMC), impulsora de l'EEES, que persegueix convertir el coneixement en mercaderia en comptes de respondre a les problemàtiques reals que afecten els estudis universitaris.

Denunciem també la modificació de l'article 46 que la nova llei planteja en detriment dels diferents models organitzatius impulsats pel moviment estudiantil. En aquesta, s'inclou la creació per decret d'un estatut de l'estudiant, que haurà de regular l'estructura i funcionament del “Consejo del estudiante universitario”, que pretén ser l'interlocutor vàlid amb el govern en matèria de política universitària. Mostrem el nostre rebuig a aquest tipus d'òrgans que recorden els temps del sindicat únic i vertical, i ens posicionem a favor d'un model plural que estimuli la participació real de l'alumnat en la presa de decisions respecte els afers universitaris, i en la transmissió i creació de coneixement crític. En aquest sentit, l'AEP apostem per l'organització assembleària dels i les estudiants, al marge de qualsevol tutela per part de les institucions.

Per tot això, exigim la immediata derogació de la LOU, entenent que el seu caràcter regressiu i antidemocràtic no pot reformar-se, i l'obertura d'un procés de creació d'un nou marc legal per a la Universitat fomentat en un debat participatiu que tingui en compte els diversos col·lectius que formen el conjunt de la comunitat universitària.

PER UNA UNIVERSITAT PÚBLICA I DE QUALITAT, DIGUEM NO A LOU!

Barcelona, 29 de març de 2007.

AEP - Associació d'Estudiants Progressistes
www.aep.cat

Anterior / Post-Catàleg

La paraula ja dita (VII): Joan Brossa

2007-03-27T14:14:00.000+02:00

L'església catòlica espanyola
(Poesia Rasa, 1970)

Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallir la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d'ensenyar els altres
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.

Anterior / Post-Catàleg

A cavall: canvis introspectius

2007-03-16T19:54:00.000+01:00

Una intenció, intimar per una vegada en el bloc. Un objectiu, compartir un moment. Són els dos elements que em proposo mentre escric aquest post. I és que són temps de canvis, qui ho diria no? Després de més de quatre anys magnífics i inoblidables, creixent com a persona i coneixent un poc de tot un món per descobrir, de cop i volta, tens la sensació que tot s'accelera sense temps suficient a poder reflexionar sobre el que està passant.

Però no és res més increïble que una simple etapa que l'hi ha arribat el moment de dir fins després. Fins després, perquè el que he viscut, i molt més important, compartit fins avui, ja forma part de mi. Parlo d'una riquesa inmensa que no és comparable amb el que avui en dia ens fixem per valorar la nostra felicitat. Fins després també, perquè a l'igual que tot aquest període està dins meu, jo també n'he format part. Aquesta combinació provoca, penso, l'establiment d'un lligam massa fort com per que el temps l'esborri. I aquesta sensació va ser reafirmada divendres passat, quan la meva organització va celebrar quinze anys. Tot un munt de persones, de diferents generacions es van trobar per un mateix motiu, per haver estat treballant durant un temps de la seva vida des de l'AEP. Ja n'hi havia prou amb això, perquè realment la sala es va omplir i tothom estava entusiasmat. Aquella mateixa nit començava el compte enrere.

El mateix divendres, a mig-dia, vaig rebre una trucada que ha fet avançar processos. I ja fa una setmana que treballo, tot s'ha de dir, en un espai des d'on es té intenció de produir perspectiva crítica per oferir a la ciutadania. La situació s'ha capgirat de patac. Per molt que ens puguem plantejar que tal dia arribarà, i més quan estàs ja a les acaballes de la carrera, un cop ha arribat suposo que no és extrany sentir-se marejat els primers dies. Si més no, jo aquesta setmana m'he marejat bastant. Tot i acabar de firmar un contracte de mitja jornada normal i corrent, la diferència amb el meu "fer" de la setmana passada és abismal.

Realment m'està costant molt escriure això, de fet, cada paraula que introdueixo és motiu de deixar-ho, llegir-ho i pensar. Potser em passo en quan a literatura, però és la forma com em surten els pensaments. I per molt que la raó em diu que esborri tot això i parli de la primera llei xinesa aprovada que parla explícitament de la propietat privada, considero que és una prova més, i continuo intimant.

Només volia deixar clar que el que he fet fins ara no és fruit de cap mena de prodigi sobrenatural, sinó d'una cosa, que de fet és molt més que prodigiosa. Si no tinguéssim intencionalitat de segon ordre ara no estaria escribint això, perquè no hauria participat d'un projecte col·lectiu per la consecució de l'educació pública, ja que la col·lectivitat simplement no existiria. Però per sort no ha estat així. I avui, tot mirant enrere m'en adono de la sort. Hi ho recomano a tothom, el participar d'un projecte col·lectiu, perquè realment és quan més creixes i despertes la teva personalitat, implicant-la amb l'entorn.

La meva organització mare és l'AEP. En aquesta casa he après dels qui vaig trobar quan tot just, per curiositat, començava a plantejar-me les possibilitats de fer alguna cosa davant el que no m'agradava. Més enllà d'una cronologia dels fets, el que vull subratllar és la potencialitat no de l'estructura, sinó del treball conjunt. He tingut la sort de començar trobant-me una sèrie de persones excel·lents que ens van deixar un llegat sòlid, de fer avançar el projecte amb els qui acabàvem d'entrar, esdevenint companys de militància i amics, i d'arribar al moment en que nosaltres sense ser-ne conscients, hem donat pas a una nova generació excel·lent donant ales per molt més temps.

Torno al principi, dient fins després, perquè tot just començo a conèixer, perquè tinc ganes de conèixer més, perquè l'entramat del moviment juvenil associatiu català el construïm entre totes les organitzacions i persones organitzades i sobretot perquè tot i que ja no tot estigui per fer, encara ara, tot és possible.

Salut i bon treball!

Anterior / Post-Catàleg

15 anys lluitant per la Pública

2007-02-20T17:50:00.000+01:00

A vegades les coses més insignificants són les que omplen d'energia i força per seguir treballant, per continuar un projecte, per reivindicar uns objectius. Així és com durant aquests dies em sento, plenament conscient de la significació de les petites coses.

Per això aquestes quatre línies d'agraïment a totes aquelles persones que han ajudat a consolidar un espai de lluita, des de les primeres passes en un pis de Tenor Massini a mitjans dels '80, passant per el naixement d'una estructura estudiantil unitària just despertar els '90, amb voluntat de sumar esforços, demostrant la força i serietat del treball conjunt, construint discurs des del carrer mentre la Universitat pública començava a agonitzar. Arribant a assolir una maduresa precoç sota la pluja, mentre milers de persones baixaven per Via Laietana, desafiant el temps i la temptativa conservadora del partit popular. Fins arribar a l'avui, en aquest precís moment en el que llegiu aquestes línies, on ha estat necessari entendre una pel·lícula de ciència ficció vinguda de Bolonya per saber mantenir amb dignitat la mateixa fermesa que els primers alhora de defensar la Universitat pública, catalana i de qualitat.

Una cursa en el temps, en que la gent de l'AEP-ACE ha esdevingut clau en cada una de les etapes, defensant la pública, reivindicant críticament la transformació de els estructures universitàries per assolir un espai més d'emancipació col·lectiva al servei de la societat catalana.

Salut i bon treball AEP!

Anterior/Post-Catàleg

“Una vegada més, hipocresia”

2007-02-09T21:33:00.000+01:00

Utilitzo el que dimarts va expressar tan bé Xavi Torres a Els millors anys de la nostra vida de Catalunya Ràdio. “Realment, vivim fora de la normalitat quan això hauria de ser normal, que en aquest país tothom pugui parlar d’aquests temes sense que ningú s’escandalitzi”. Parlem del pollastre que ha desencadenat l’article d’Oleguer Presas publicat a La Directa el passat dimecres.

Dimarts per la nit, Mònica Terribas ja ho anuncià als últims minuts de La Nit al Dia, i aquella mateixa nit, en roda de premsa des del Camp Nou, el futbolista blaugrana ja va haver de fer front a l'interrogatori periodístic, tot intentant buscar conills en alta mar. Suposo que més d'un buscava aquella declaració que es pogués vincular amb un judici subjectiu d'Oleguer davant el pres Iñaki de Juana Chaos. Les declaracions van ser d'una claredat majúscula. Un article d'opinió que posa en qüestió l'Estat de Dret i on s'utilitza casos judicials com l'actual de De Juana, entre molts altres. La reacció no es va fer esperar, i des del portal digital de Jiménez Losantos la sentència va ser contundent: El futbolista Oleguer muestra su apoyo al sanguinario De Juana y ataca al Estado de Derecho. Tota una perla d'informació periodística, sí senyor.

És futbolista sí, però implica això que no té llibertat de pensament? Això preguntava la mateixa nit de dimarts Jordi Basté des del Tu diràs de Rac1. Molt recomanable el programa del dimarts 6 de febrer, des d'on Basté, sense deixar de banda l'actualitat esportiva en cap moment, va saber posar en entredit amb els seus tertuliants la imatge estereotipada del jugador de futbol. Davant alguns comentaris que de facto deien que el jugador de futbol ha de jugar a futbol, tan Basté, com Xavi Torres des del programa de Bernat Soler, van saber deconstruïr cada un dels arguments que s'exposaven. Aquesta idea, del jugador de futbol, que tantes vegades s'ha criticat, ara sembla que realment es la que es busca. O sigui, que de fet l'opinió pública vol jugadors que no llegeixin llibres, que prenguin una postura “apolítica” i que facin anuncis de natilles? O com diu Jordi Basté “ es que sembla que un jugador de futbol ha de ser tonto, tenir un ferrari i cardar molt”. Pronosticava Basté, que aquest article portaria molta polseguera entre sectors espanyols, catalans i catalanistes, matisant tots aquells culers que no se sentirien còmodes amb l'article d'Oleguer. Un dia després, la reacció va ser impecable, trobant-nos la polèmica inflada. No tant sols des de l'Espanya del Micròfon d'Or, sinó des de la casa blaugrana. Jan Laporta va sortir del “mal tràngol” dient que de saber-ho, dimarts per la nit Oleguer no hagués fet la roda de premsa. Dit tímidament, Laporta amb aquestes declaracions va desacreditar Oleguer, i va ajudar a donar-li més pompa al que hauria de ser normal, com va dir Xavi Torres, “la llibertat que tenim tots a dir el que ens toca, els que ens doni la gana”.

Jo també sóc del parer que des de l'àmbit esportiu, com en tants d'altres, “els esports serveixen, ateses l'enorme capacitat d'atracció i i la repercussió que tenen, per posar en relleu tota mena de causes justes i per ajudar a fer obrir els ulls”.Ho explica avui Vicent Partal des del mail obert de Vilaweb.De fet comença una campanya ciutadana donant suport a Oleguer Presas, després que Kelme, una de les empreses patrocinadores del jugador, ha trencat el contracte arrel de l'article. Llibertat.cat publica avui un article sobre Kelme, donant a conèixer qui hi ha darrere de l'empresa alacantina.

Tota aquesta polèmica em va fer recordar l'article que Iu Forn va escriure fa tot just un mes, dient que els catalans no som hindús. En la mateixa línia Xavi Torres va ser contundent davant del micròfon de Catalunya Ràdio, quan va dir que el problema d'aquest país es que som uns cagons i reclamava que tant debò i d'una vegada per totes aquest país tingui veu. Cadascú en pot treure la conclusió que li pertoqui, només faltaria que no fos així. Tot i això, davant del que està passant, com bé deia Jordi Basté, deu ser que Oleguer no sé sent d'eixe món. I realment, amb tant d'embolic, és ben normal que se'ns acabi la paciència.

Anterior/Post-Catàleg

La paraula ja dita (VI): Joan Margarit

2007-02-06T15:06:00.000+01:00

Perdiu Jove
(Càlcul d'estructures, 2005)

S’arraulia en un solc i, en
agafar-la,
he sentit com si fos la teva
mà en la meva.
Duia taques de sang seca en
una ala:
els petits ossos, com
barnilles,
eren trencats per la
perdigonada.
Ha provat de volar, però amb
prou feines,
l’ala penjant, s’ha arrossegat
per terra
fins a amagar-se rere d’una
pedra.
Encara sento l’escalfor a la
mà,
perquè un ser fràgil va donar
sentit
a cada un dels meus dies. Un
ser fràgil
que ara també és darrere
d’una pedra.

Anterior/Post-Catàleg

Especial municipals (I): Carai de poble!

2007-02-02T16:25:00.000+01:00

Començo avui una sèrie d’articles encaminats a parlar de la política municipal. Principalment centrant-me en aquells municipis de muntanya, petits, que no passen dels 3.000 habitants, com és el cas del meu, La Pobla de Segur. La intenció que a priori en tinc és la d’analitzar aquest sub-món municipalista en el que no en pots fer cas de les sigles, però que tot i això, malauradament les sigles reclamen explicacions.

Com suposo que deu succeir a més d’un poble de les característiques de La Pobla, la política municipal no pot ser explicada a través de les pautes estàndards que s’utilitzen alhora de definir processos polítics. És a dir, no hi ha color polític darrere per justificar una sèrie d’actuacions. La justificació rau en aspectes, massa cops estrictament personals, o apel·lant al bé comú. Tot i això, els partits i són presents, i no estaríem sent fidels a la realitat si els obviéssim. Des de la transició fins a les passades municipals el Pallars s’ha caracteritzat per la polarització política. El bipartidisme es va apuntalar, sent l’esquema genèric que encara avui persisteix en moltes viles. Així CiU i PSC-PSOE formaven l’únic tipus d’actor polític del territori. Aquest bipartidisme s’aguditza un cop definits i establerts els Consells Comarcals, ja que la importància de control era majúscula per esdevenir poder hegemònic en tot el territori. L’estratègia partidista va ser: anem a menjar-nos-ho tot. Plataformes o llistes independents, que es presentaven sense cap tipus de sigla al darrera es van veure subtilment persuadits per l’engranatge partidista, passant a ser la llista de CiU o del PSC-PSOE d’un o altre poble. Aquesta és la composició d’avui en dia de la major part de llistes d’aquests dos partits a muntanya, mantenint com a careta i aval de vida unes federacions fantasmes.

Massa cops aquest bipartidisme polític del que parlem s’ha vist cobdiciat per enfrontaments personals, pica-baralles familiars que venen de lluny i que en el terreny polític l’estructura del partit els ha permès aprofitar-se d’un substrat material per conduir la batalla a l’espai de les idees i el poder. No dista tant el projecte dels qui encapçalen la llista de CiU, dels qui van per PSC-PSOE, sinó que les diferències es troben en qüestions més aviat privades. En aquests últims anys però, un tercer actor ha entrat de ple en la vida política pallaresa. Parlem d’ERC. Aquesta tercera formació realment hagués pogut esdevenir una alternativa al model que tants anys perdurava. Llistes sota ERC en la que la major part dels integrants eren independents. Però després de quatre anys que ha passat? Primer que aquells independents han desaparegut, i tots són militants d’Esquerra. Segon que, tot i la imatge alternativa que ERC podia utilitzar, realment va utilitzar el mateix sistema per crear llistes als pobles pirinencs. L’alternativa d’Esquerra s’ha anat diluint a mesura que avançava el temps i no s’han recollit fruits.

I ens tornem a trobar a tres mesos vista dels comicis municipals. Els partits tenen certs problemes per crear llistes i sembla que de moment un cop més no se’ls hi ha passat pel cap de crear llistes obertes, sense la sigla que massa cops el que fa és uniformar en comptes de transformar. Tres mesos en que la tensió de segur s’incrementa, i on comencen a aparèixer pamflets i plataformes totalment oportunistes per desprestigiar a un grup i facilitar la feina a uns altres. Sóc del parer que la qüestió municipal no la podem menysprear fent que la política partidista general faci de guia en allò local. És necessari que sorgeixin grups unitaris amb un projecte municipalista potent i real, i que no els hi calgui donar explicacions a ningú més que no sigui les habitants del municipi en qüestió. No es pot condicionar la política municipal a les lluites entre partits. I la unitat de la que parlo pot ser perfectament establerta entre militants de diverses organitzacions socials i polítiques, que consensuïn un programa de govern i que treballin conjuntament, ara sí sense cap tipus d’eufemisme, pel bé comú.

Anterior/Post-Catàleg

Somriu

2007-01-31T14:35:00.000+01:00

Un apunt de distracció entre tanta pressió socio-política, per evadir-nos una estona i viatjar a espais distants, somriure i tocar de peus a terra. Per tal de relativitzar les coses, de donar-li la volta i saber-ho encarar. Una mica de música més que res per animar-nos aramateix.

"No t'explicaré les meves penes, ja sé que sempre ho faig
i no voldria que pensessis que estic obsessionat
vull que sàpigues que sóc feliç, malgrat tot ho sóc
i això sembla que fa més mal, que la meva obsessió"

Anterior/Post-Catàleg

“Ángel, las cosas han cambiado”

2007-01-31T02:47:00.000+01:00

Sembla ser que estem en una època de reflexió interna per a “l’oasi polític català”. Últimament aquells qui eren subjectes representatius d’un sector o altre mantenen un frec a frec per poder aglutinar i dirigir a la gran majoria. Però més aviat, el que passa es que s’està fent el joc de les cadires, i segons qui en segons quina cadira fa pujar la mosca al nas a més d’un.

Hi ha rebombori. Les eleccions municipals cada cop són més a prop, i tothom està ultimant els preparatius per com a mínim poder mantenir els respectius feus. Les peces es comencen a bellugar per tal de buscar la parella adient. Així, ens trobem als fills del pujolisme, que després de signar molt durant la cursa per la Generalitat, han trucat a la porta del fill del metge de Vilanova. El PP i CiU han mantingut converses recents, tot i que Felip Puig vulgui treure’n importància, tractant de somiatruites a Josep Piqué. Però és cert. A la dreta li comença a preocupar considerablement la continuïtat del que fins ara en dèiem tripartit. Els últims anys sense les claus de la porta de la Generalitat han estat traumàtics per la coalició democristiana. I el preu per tornar a tenir-les no els hi treu escrúpols. Mentrestant Piqué també és reuneix amb José Montilla a Palau, ho explicava ell mateix aquesta nit a La Nit al Dia. Sembla ser que Piqué n’ha sortit força satisfet de la reunió. Elogia al molt honorable president de la Generalitat, senyor Montilla (perdó però em costarà acostumar-m’hi), per la seva disposició a tractar matèria política real. Per Piqué és molt més important i prioritari la discussió política sobre qüestions com la seguretat, vivenda o sanitat, que no pas el desplegament de l’Estatut. Clar que potser el senyor Piqué no ha pensat en apuntar que una cosa va indiscutiblement lligada a l’altra. A la casa convergent però, les coses tampoc funcionen del tot bé. Mentre l’eslògan de “la casa del catalanisme” es va decolorant, CDC i UDC es llencen els plats pel cap. La pugna entre els dos germans continua present a les diverses federacions, i els avenços que es fan des de la direcció tampoc ajuden a dissuadir les típiques tensions pre-municipals. Però sembla que la cosa ha sortit de mare, per arribar a provocar enfrentaments entre Duran i Lleida i els seus joves. Unió de Joves critica les posicions de Pelegrí i Duran, buscant tendenciosament rascar poder entre els passadissos del Congrès dels Diputats. La resposta no es va fer esperar, i abans de dir tres, Daniel Ortiz va ser destituït. Un mostra més de la inconsistència per la qual passa CiU.

La reunió entre la dreta autonòmica ha servit si més no per focalitzar les crítiques de la gestió del govern en un aspecte: les conselleries eco-socialistes. Són tres els aspectes que en critiquen. Primer, el projecte de Memorial Democràtic, titllant-lo de tendenciós. Segon, la gestió d’Interior pel que fa a seguretat ciutadana. I tercer, la qüestió de la vivenda i el projecte de Llei d’Habitatge, barrejant-hi aquí les desafortunades declaracions d’Imma Mayol. Sembla ser que ICV-EUiA ha passat a ser el nou blanc de la política catalana. I no tant sols pel que fa a la gestió de govern, sinó també en l’àmbit municipal. Al PSOE li preocupa l’auge de la coalició roig-verd-violeta en les eleccions autonòmiques, tement una davallada de vots de cara a les municipals (sobretot al cinturó roig). Davant aquest temor, i veient el que apunten les últimes enquestes d’intenció de vot, des del carrer Nicaragua no s’ho han pensat dues vegades, i continuen situant als eco-socialistes en contradiccions. Resultat gens favorable per ningú. La fragilitat del que algun cop es va anomenar PSUC és notòria i els seus punts febles de domini públic. Una ràtzia política cap a ICV-EUiA faria retrocedir el Principat en el camí de la conquesta de drets civils i democràtics, però al vell PSUC potser li vindria bé una teràpia de xoc i prendre més implicació com a opció política real.

Perquè ERC i PSOE s’han posat d’acord en que ara és el temps de la reflexió. Així ERC ha anunciat la cel·lebració d’una convenció política per parlar sobre “l’identitat nacional i la sobirania al segle XXI”. Per la seva banda el PSOE prepara un debat pre-congressual per tractar temes cabdals com la davallada del vot socialista i la connexió del partit amb la societat. No és casualitat l’elecció de les temàtiques ni coincidència l’anunciar-ho simultàniament. L’arrel pricipal es troba en l’enquesta d’intenció de vot. Els últims resultats donen una davallada de vots al PSOE i ERC, qüestió preocupant per a Zaragoza i Vendrell. Per la seva part, a ERC no li acaba de sortir bé del tot aquest pas de “chá-chá-chá” que assaja des de fa temps, i el monstre del llac de Puigcerdà ha tornat a despertar. Perquè ni els militants d’ERC ni els qui no ho som, no estem acostumats a un Carod-Rovira tan políticament correcte. I això passa factura. En aquest sentit Carretero ho ha tingut fàcil. No cal fer grans estratègies alhora de propiciar una corrent interna sobiranista en la contextura actual, aprofitant-se d’una massa social àmplia conscienciada (Sobirania i Progrés) i aprofitant-se d’intel·lectuals de renom com Salvador Cardús o Hèctor López Bofill. El debat sobiranista ja estava sobre la taula molt abans que Carretero aparegués estelarment a l’Avui. I una vegada més, tot tindrà el seu desenllaç amb els comicis municipals.

Com explicava Josep Piqué a Mònica Terribas “vaig parlar amb Ángel Acebes i li vaig dir – Ángel, las cosas estan cambiando”, en referència a la reunió PP-CiU. Just després, Mònica Terribas li demana una valoració sobre la proposta de la Conselleria sobre la Llei d’Ensenyaments Mínims, en relació a l’augment d’hores en Castellà a les escoles de primària. Piqué ha estat hàbil alhora de respondre, donant una opinió a priori de la valoració que en faria el PP. Però que el president del PP de la Comunitat Autònoma de Catalunya en faci una primera valoració positiva, d’una proposta de desplegament d’una llei per part de la Conselleria de la Generalitat, amb un govern d’Entesa Nacional d’Esquerres, es que realment les coses estan canviant.

Anterior/Post-Catàleg

El foc de la paraula

2007-01-29T16:42:00.000+01:00

Tornem a la carga després d'un període d'aturada obligatòria. I la retrobada a la catosfera no podia ser més interessant. Els successos ocorreguts durant aquest últim mes han capgirat més d'una casa, i la maquinària política ha patit un bon sotrac, d'aquells que per més bon tarannà es tingui no s'hi permeten els silencis. Ja fa massa temps que els qui gaudeixen de tribuna parlen sense explicar res.

I ara ens trobem un altre cop encaixonats, amb una dreta que no vol sentir ni una sola paraula ni deixa parlar, que es preocupa més per si en les seves crides apareixen banderes pre-constitucionals i pel comportament dels seus deixebles (i jo els hi dic, i què esperen?!), que acusen la resta de forces polítiques de ser deslleials a la democràcia mentre ells juguen al monopoli especulador, però clar, una cosa són els negocis i la propietat i l'altra, ben diferent, és la pàtria i la seva indivisibiliat. No serà que ells de la pàtria en fan un negoci per poder mantenir la seva propietat indivisible? Tot plegat un embolic.

Mentrestant sort n'hi ha que alguns es pregunten el perquè, i surten al carrer per dir la seva. La llàstima és quan ni tan sols existeix el respecte a l'opinió pública. Resultat d'això són les repressions polítiques i policials davant certes manifestacions. Però no ho oblidem, ens trobem en un estat democràtic de dret, on els tres poders estan perfectament separats, i on el respecte pel que se'n diu “llibertats democràtiques” es garanteix des dels tribunals. I la majoria del tribunal sembla que ho té ben clar, si restringint es pot arribar a garantir alguna cosa, encara que sigui inexistent.

No es d'extranyar que després ningú entengui res. Cadascú amb un estira i arronsa però sense treure'n l'aigua clara. Tanmateix, nosaltres continuem aquí, espectats per les reaccions que arriben de l'altre costat del pont, com també per altres més properes, de l'altre cantó del túnel del Garraf. I continuem caminant, anant de plaça en plaça, ballant al ritme de les comparses. No hi ha expressió més maca d'un poble que la seva festa.

Post-Catàleg

Post-Catàleg

2007-01-28T19:45:00.006+01:00

< Jo també compro música en català >

2007-01-13T19:54:00.000+01:00

Interrompo el silenci del gener examinador, per escriure un post que considero més que necessari, per molt que alguns ho acabin etiquetant d’oportunista. Ja fa massa dies, Laura Crespo, periodista de La Vanguardia, publicava un article parlant de la mala salut del “rock català”. La seva argumentació es basava exclusivament en allò amb que no pots argumentar: prejudicis, tòpics i falses etiquetes. Però una vegada més, hi ha qui s’ha cregut molt savi per dictar i decidir, apuntant al diari del conde Godó frases tan cèlebres com aquesta “me parece toda igual y que me resulta decepcionante que nadie logre componer algo que no suene a lo de siempre”.

Personalment, trobo descepcionant que professionals dels mitjans de comunicació ens dediquin perles com aquesta. Potser, es què, com bé anota el blocaire Joaquim Vilarnau, no deixava de ser una innocentada. Tan debò! Es que si que deixa ben clar l’article de la periodista de la Vanguardia és el seu estancament. Pel que sembla, s’ha quedat amb els quatre grups que per una banda o altra sonaven més fa deu anys, recuperant-los i criticant que no són innovadors, que no exploren noves fórmules musicals i que això acaba resultant un punt en contra per la viabilitat de la música en català. Això sí, generalitzant-ho, per suposat. Un cop feta la crítica, continua, anant més enllà, i com era d’esperar, entrant en la segona estigma de la música catalana: les subvencions. “(...) que se relacionen determinadas ideas políticas con determinados grupos o letras es algo que al final, es cansino y nada tiene que ver con hacer o no buena música”, però si que té a veure amb forçar que es relacioni cert grup musical amb la Conselleria de Cultura de la Generalitat, forçant el no donar cobertura mediàtica alguna per titllar el moviment musical de “polititzat”. I jo em pregunto, i els mitjans de comunicació què fan llavors? És què ells no prediquen en pro d’un o altre predicador?

Aquí és on rau la diferència potser. S’introduïa des de la blocaire Aramateix, sobre la qualitat de la música catalana. La qualitat és problema de l’idioma, o és una altra cosa? I anant més enllà, si és prefereix, podríem fer una petita classificació entre la música de contingut i la música contingent. A partir d’aquí podríem establir qui és més oportunista en tot aquest món. Una pena tot plegat. La ofuscació de la Laura Crespo costarà d’aclarir, però confio que els qui es van deixar enredar per complementar l’article sàpiguen rectificar. Seria una pena.

Acabo amb un grup ben divertit, i fent-li cas al Pere Meroño, compartint la mateixa sensació d'impotència davant les dificultats de la música en català. Són molts grups, molts sons diferents, que comparteixen un mateix escenari, el del públic català (per començar), però que els hi fan males passades com no aixecar el teló quan convindria. Una última recomanació Laura, passejat per RXI. Som-hi Belda!

La paraula ja dita (V): Pere Quart

2007-01-07T19:15:00.000+01:00

Corrandes d'exili
Saló de tardor (1947)

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

...des d'Alcoi, una entre tantes versions...

SI ARRIBEU

2006-12-30T17:02:00.000+01:00

Només un vianant presoner enmig una mar de glaç,
davant imensos blocs de gel, inamovibles. Però la base s'esquerda,
i els qui se'n lucren s'abracen a la injustícia per tal de fer-la justa, desesperant
d'antigues pors, la que el magnànim colós cedeixi i el gel desaparegui.
Només un vianant enmig una mar de glaç,
esperant el dia en que potser conegui el tacte de l'aigua, i es mulli,
perseguint pel seu cos aquells grumolls de recança, fets de cristall, pel vent
durant el llarg hivern gèlid, netejant-li les durícies, donant-li color.
Només un vianant que no vol estar enmig una mar de glaç,
intentant avançar en la travessia, per finalment trepitjar la terra.
Caminant per aquest desert vestit de blanc, buscant la vida i trobant la mort
sentint com criden els porucs. I en la nit tot es belluga, perquè la base s'esquerda.
Només un vianant enmig una mar desfeta,
on hi troba noves companyes, com ell, víctimes dels porucs.
I ara s'escolten, i poden! Reprenent junts el camí, entre blocs de gel, llençats
per la força dels qui no podien parlar. Oloren l'aigua, sí, oloren l'aigua.

PENJA LA LLUFA! I tu a qui li penges?

2006-12-28T01:14:00.001+01:00

Primer, i més important, penjo una llufa contra la hipocresia. A totes aquelles persones que, de voler-ho, podrien esdevenir un poder puntal per la transformació social del nostre poble, però que sense voler-ho, es deixen portar, esdevenint cegues davant les desigualtats i discriminacions.

Segon, penjo la llufa al Partit Popular, per no deixar de fer la mateixa política de fa vuitanta anys, amb sigles diferents, però iguals idees. Una llufa per foragitar-los de casa d’una vegada per totes. Endavant amb els Blocs! Un llufa per a la seva exclusió a través dels vots del poble i no pas una il·legalització en base a decrets.

Tercer, penjo la llufa als qui obliguen a oblidar, i es reinventen la història, la cultura i la identitat. Contra la opressió, surt al carrer i participa. Sent creatius és de les millors formes per ser combatius.

I tu? A qui penges la llufa?

“Mai no hem pogut però desesperar del vell vençut,
i elevem en la nit un cant a crits”

Una reflexió més

2006-12-26T21:58:00.000+01:00

Aquests dies les grans coorporacions de la informació fan el que anomenen "el recull de l'any", fen un repàs de tot el que ha succeït durant el 2006. Des d'aquí, es vol aprofitar per aportar una reflexió que no acostuma a ser de les que acompanya la taula de nadal. Una reflexió en quan al que avui anomenem comunitat internacional, amb veus de tot tipus, que donen contingut i perfilen un missatge clar: ens hem convertit en assassins.
Eduardo Galeano i Jen Ziegler en són els narradors, els protagonistes, tots i totes.

Una de música

2006-12-18T13:25:00.000+01:00

Ja fa dies que em roda pel cap la idea de dedicar algun dels comentaris al que algun cop s'ha anomentat, el bestiari musical català. Algú sabrà que hi va haver un intent fallit a causa de la poca complicitat que hi ha entre la tecnologia i el qui escriu. Però després d'una búsqueda ininterrompuda pels oceans de la xarxa, he trobat un via de ressolució al conflicte. M'hagués agradat poder penjar aquells nois de les caretes, però ara no porto cap peça seva. Així que aprofito per penjar uns altres nois que fa temps des de Sabadell ens van regalar cançons com aquesta. Tot just a principis dels '90, mentre el panorama musical català s'estancava entre un pop conformista i un rock al que se li va imposar data de caducació. Tancat per Defunció, vida curta però intensa.

La paraula ja dita (IV): Maria-Mercè Marçal

2006-12-07T17:36:00.000+01:00

Desglaç, dins Llengua abolida
Tres i Quatre, 1989

Per tu retorno d’un exili vell
com si tornés d’enlloc. I alhora et sé
terra natal, antiga claror meva,
i l’indret on la culpa es feia carn.

Retorno en tu, per tu, a l’espai cec
d’on vaig fugir sense poder oblidar;
desig sense remei, ferida arrel
arrapada, clavada cos endins.

Per tu retorno d’un exili vell,
refugi contra tu, des d’on trair
la primera abraçada i on triar,
des de l’enyor, l’escanyall d’unes mans.

Retorno en tu, per tu, al vell jutjat
sense horari ni nom, fosa en la pell
dels teus camins que em coneixen la pell,
closa en els ulls que ja gosen fitar
el teu esguard, com si tornés d’enlloc.

VIA FORA (II)

2006-11-30T16:32:00.000+01:00

Powered by Castpost

Aquí us deixo amb el Feliu Ventura (Manifest, d'Estels de Tela). Per problemes tècnics no vaig poder adujuntar aquest post amb l'anterior, per bé que sigui amb el que volia tancar el "VIA FORA". Disculpeu les molèsties.

VIA FORA

2006-11-29T19:57:00.000+01:00

A base d'aportacions particulars arribes a dibuixar un engròs que crida perquè ens fixem amb els detalls. La conversa va sorgint, amb empenta, sense ridiculitzar el poder real que de fet té la quotidianitat. Persones que avui i aquí ens plantegem el nostre entorn. Sense partir de zero i al mateix temps amb propostes noves sorgides de la conjuntura que travessa el país. I ens donem compte que realment tenim al nostre abast la capacitat per plantejar un procés transformador a través de l'anàlisi per arribar a ser una pràctica d'alliberament popular.

Nosaltres no perdrem pretensions, perquè ho tenim tot per fer. Semblarà contraproduent, semblarà antitètic, i és ben cert, som contradictoris, tothom. Però són precisament aquestes les que ajuden a prendre pretensió. Mica en mica, anem sumant, amb l'esperança que el què faci esperpèntica la suma ja no sigui tant els seus components, sinó les cerveses. Tot està per fer i tot és possible!

Aquest és un post editat amb la col·laboració de la companya blocaire Ara Mateix. La primera part del post es troba al seu blog, i la que us presento jo és la segona. Noves formes de comunicació per avançar en la lluita popular del país.

CRÒNICA POTI-POTI

2006-11-24T00:03:00.000+01:00

Després d'unes setmanes en que més d'un i una hem estat vivint les hores amb alta intensitat, a la fi em puc tornar a seure davant l'ordinador, prenent-me un temps per el que a vegades es defineix com un acte de narcisisme post-modern, o sigui, per al blog.

Així que amb cervesa en mà, pretenc explicar i justificar la meva absència a la bloquesfera catalana durant aquest temps (a excepció d'aparicions eventuals). Tot s'ha de dir que ordenar els esdeveniments des del 25 d'octubre fins avui no es feina fàcil. Punt a punt i pas a pas, que ens hem trobat durant aquest temps? , i sense enganyar-nos, què és el que, des de la modèstia del qui escriu, es ressalta durant aquest temps? Us convido a fer un petit anàlisi de conversa de bar partint del país per acabar tornant-hi.

Són molts els blocaires que ja han parlat (i altres que encara continuen donant-hi voltes) davant els resultats electorals regionals. Qui en fa un seguiment exhaustiu i molt ben documentat és el blocaire per excel·lència Saül Gordillo. Jo em remetre als fets, i el que em diuen és que una vegada més, des de les diverses opcions de vot que existien, els ciutadans de Catalunya han tornat a demanar un govern que prengui com a objectius principals el benestar social, el progrés des d'un punt de vista d'esquerra, la identificació en un projecte consensuat de país i sobretot les excepcionals expectatives que ens genera un projecte impulsat per una coalició (diga-li tripartit, diga-li Entesa Nacional de Progrés). Qui no entengui aquest anàlisi és que no ha acabat d'entendre les possibilitats que genera un sistema democràtico-representatiu com el que ens toca patir avui en dia. Personalment, trobo significatives les cassolades que es generaren dies després, i que tan bé han exposat companys i companyes blocaires (aquí un exemple). Més enllà, la Comunitat Autònoma Catalana té una sèrie de reptes a superar pels quals cal necessàriament un exercici de responsabilitat per part de totes les organitzacions que avui (tan si ho volen com si no) formen el teixit associatiu català.

Perquè per qui no ho sàpiga encara, al sud s'estan movent les coses, i el que ara escric m'omple d'orgull quan un Bloc prou consolidat i amb una energia i força insuperables avança per impulsar al País Valencià el canvi necessari per començar a dur les coses a bon port. Des d'aquí tot el meu suport per els companys i companyes que han superat velles discrepàncies i han sapigut enfocar un programa de govern amb uns eixos fonamentals no només per al País Valencià, sinó per a tot el conjunt. I això hauria de fer reflexionar al Principat. Quines són les forces de la dreta i de l'esquerra? No cal emparar-se en tesis Fusterianes (per bé que siguin interessants) per saber distingir entre amb qui es pot comptar i amb qui no. Està clar, parlo de l'Esquerra Independentista, agafant-ho com un tot, amb la qual, penso, que des d'altres formacions que han sapigut aglutinar en un mateix programa el discurs d'esquerres, haurien d'obrir llaços de col·laboració amb el conjunt que l'EI representa. Igualment, a l'Esquerra Independentista també li toca posar de la seva part i replantejar-se futures col·laboracions amb un sector que (potser peco d'ingenuïtat) no està tan allunyat com sembla.

Dos de novembre. Dia del CorreUniversitats. Dues organitzacions estudiantils com el SEPC i l'AEP (la primera ubicada en l'Esquerra Independentista i la segona en el que es coneix com l'Esquerra Transformadora) impulsen els diversos actes que, dins un programa enfocat a reclamar i defensar la integritat de la llengua catalana en el marc dels Països Catalans, com a espai de relacions socioculturals, amb una mateixa arrel identitària i amb uns objectius polítics comuns a assolir, es desenvolupen en l'espai universitari. Està clar, que entre aquestes dues organitzacions, qüestions com el nou Estatut d'Autonomia, les preferències en quan a la qüestió territorial, o les prioritats mateixes en la lluita estudiantil, poden variar (segons els plantejaments de la organització en sí, i també, i per mi més important, segons el plantejament de les persones que integren aquesta organització). Però si una cosa està clara, es que quan es necessari un marc unitari per reivindicar ja siguin qüestions identitàries, universitàries, o simplement de calaix (antifeixistes, contra el patriarcat, etc) aquestes dues organitzacions se saben trobar, parlar i arribar a uns acord comuns. Exercici que trobo interessantíssim, i sobretot un exemple a donar al que una i altra organització pot semblar representar.

El 16 de novembre l'entenc, des d'aquest punt de vista, com un element més a tenir en consideració. La PMDUP (Plataforma en Defensa de la Universitat Pública) es visualitza així, com a garantia que les coses podrien ser diferents, perquè la PMDUP es una realitat existent. I ja marxant del Principat, a València i Alacant altres PMDUP's s'han establert per unificar esforços i portar des d'un front comú la lluita i mobilització per la Universitat pública. Com deia al principi, molta gent últimament hem dormit poc i malament per assegurar un èxit en la convocatòria del 16. A posteriori crec que ara mateix tots i totes podem dormir tranquils, al veure que un cop més els objectius plantejats s'han assolit i que el jovent estudiantil combatiu continua en marxa per una altra cosa, diferent, al que avui es diu Universitat. No puc passar per alt l'agraïment als companys i companyes d'Alerta Solidària en el transcurs de la manifestació del 16. Un cop més, i molt a pesar de tots i totes, heu tornat a ser necessaris en el decurs de la post-mobilització. Si més no gràcies per ser-hi.

I avui, des del meu àmbit més pròxim, l'universitari, tot sembla apuntar a una bona entesa entre les forces d'esquerra que avui en dia treballen a la Universitat. Treball que no ens cansarem de repetir que es demostra al dia a dia, treballant per unes idees i no per unes sigles, enfortint les assemblees de facultat i campus, involucrant a tot aquell estudiantat amb certes inquietuds per la transformació social. I que no es mal interpreti el que exposo avui. En cap cas plantejo cap tipus de confluència ni res semblant, perquè precisament la riquesa de l'esquerra universitària real, avui en dia, la genera tant la gent que aglutina el SEPC com la que aglutina l'AEP. I es el treball per part d'ambdues organitzacions i el que es pot dur a terme conjuntament és el que fa diferenciar el sindicalisme real, del sindicalisme groc.

Acabant ja aquest conglomerat d'idees, m'agradaria emfatitzar en una última qüestió. El país es fa des dels moviments de base. El país el fa el poble. No es pot obviar les inquietuds del poble als objectius d'una organització. No es pot impulsar un travessa sense rems. Tant uns com altres tenim un potencial extraordinari que de saber-lo compartir el país i el poble estaria més a prop de les inquietuds de l'organització. Ens fa falta remar.

Quan qui t'envolta si és important

2006-11-14T20:23:00.000+01:00

Compromès amb el que és dit, avui regalo aquest insignificant espai d'evasió a una persona que m'ajuda a fer ballar el cap. I ja sigui de passada, el que aquí escric no és cap grosseria en qualsevol cas. Per el respecte mutu, per la comprensió, per les discrepàncies, la inconformitat i l'esperança. Per la lluita de classe, per la lluita d'un poble. Per la llibertat.
Gràcies Lali. Si em permets et posaré la música.

Powered by Castpost

16 de novembre

2006-11-13T22:05:00.000+01:00

Avui al matí s'ha dut a terme davant la conselleria una acció a on s'ha desplegat una pancarta i 8 estudiants s'han despullat. Seguidament s'ha fet una roda de premsa per als mitjans de comunicació. Aquesta acció té l'objectiu de cridar a totes les estudiats a participar de la setmana de lluita contra l'anomenat "pla de Bolonya" que culminarà el dijous 16 de novembre amb una manifestació a Barcelona (12 h. a plaça universitat).
La mobilització s'engloba en la jornada de lluita contra l'EEES (Espai europeu d'ensenyament superior) que es farà a nivell europeu. Hi haurà diferents mobilitzacions a diferents ciutats europees així com a tot el país (València, Alacant, Girona, Tarragona, Lleida, Ciutat de mallorca...).
(RE)CONSTRUÏM LA PÚBLICA, CANYA A BOLONYA

La Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP), formada per les assemblees de facultat i els sindicats AEP i SEPC, participa avui de la jornada de mobilitzacions convocada arreu del continent europeu. Enguany, ja és el tercer any que ens mobilitzem a nivell europeu per denunciar les actuals reformes universitàries que, sota el paraigües del Procés de Bolonya, s’estan duent a terme a diferents estats europeus.

En aquest sentit volem denunciar que l’anomenat Procés de Bolonya ha estat ideat de forma antidemocràtica per part d’agents externs al món universitari que aposten per la liberalització de l'educació superior. A més a més , el procés reafirma la crònica mancança de recursos públics a les universitats i facilita una privatització indirecta de la universitat. Cal destacar també, que el sistema europeu de crèdits i el model de graus i postgraus suposa un filtre alhora d'estudiar a la universitat i una conseqüent divisió de l’estudiantat segons la seva capacitat econòmica. Finalment, des de la PMDUP volem denunciar que Bolonya potencia el transvasament de coneixement públic en benefici del sector privat i accentua la pèrdua del català com a llengua vehicular en l'ensenyament universitari.

Per tot això, des de la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública exigim:

1 - La paralització de les mesures que deriven del Procés de Bolonya i l’obertura d’un debat ampli i participatiu entre la comunitat universitària i la resta de la societat sobre el model educatiu que necessitem.
2 - Un increment important de la despesa pública en educació. S’ha d’aturar la privatització de la universitat. Les exigències del mercat laboral o els criteris econòmics no poden determinar els continguts dels graus i els postgraus
3 - Un model docent que no discrimini l’estudiant segons “el seu poder adquisitiu” a què pertany. Accés universal a l’educació superior. Increment del sistema de beques.
4 - Que s’aturi la precarització de la universitat. Els i les estudiants, els becaris, els professors i el PAS no som mercaderies i no se’ns ha de tractar com a tals.
5- Prou repressió policial als i les estudiants que plantegem alternatives reals a la política institucional i que apostem per una universitat pública, catalana i de qualitat.

PMDUP, 16 de Novembre de 2006

Extret de la plana web de la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP)
El dia 16, tothom al carrer! Canya a Bolonya!

Mirades del Barri (II): Les campanes encara toquen

2006-10-25T17:10:00.000+02:00

Un tallat siusplau – mentrestant busco el diari que com és habitual es troba sobre la màquina de tabac. El diari i tabac a diari. M’assento al tamboret de la barra davant d’una tassa que desprèn una aroma indescriptible. Busco l’encenedor entre el món paral•lel que forma el cos de la meva bossa. Papers, només trobo papers, i m’entretinc recordant a que feien referència aquells fulls doblegats. Fulletons varis, pamflets i un munt de coses que han quedat a mig fer. – Vols foc?- Torno al món, i em veig amb un cigarret a la boca i un tallat que agonitza per guardar una mica d’escalfor.

Són les cinc de la tarda d’un dia qualsevol. Al bar de la cantonada ja fa estona que han servit els dinars, però encara tenen pa i quan entro per la porta sense pregunta em diu – ¿Un bocadillo? Hoy te lo hago de chorizo – Em dirigeixo cap a la meva taula, una de les quatre taules que hi ha en tot el bar. Posició estratègica, controlant la porta i el carrer. A fora hi ha l’activitat quotidiana de cada tarda. D’aquí poc arribarà la perruquera a fer el seu cafè. De moment, un grup de pintors parlen animadament tot fent una cervesa. Sona la ràdio, música d’altres temps que em transporten anys enrere, veient-me molt petit, escoltant la mateixa cançó sense res més que una pilota de bàsquet per cadira. – No merci, un tallat siusplau.

Espais gratuïts per propaganda electoral – per un moment pensava que ho havia oblidat. Els anuncis radiofònics acostumen a ser de poca qualitat, però els anuncis de campanya són horrorosos. És l’anunci del PSC, no em paro a escoltar quina és la raó que toca avui, però just s’acaba, els pintors amablement em donen les referències pertinents perquè acabi sabent quina era. Avui era el dia de les ulleres. Després d’escoltar la conversa dels meus companys de bar, m’he trobat amb vàries conclusions possibles. Podria ser que fossin fidels a les idees del cambodjà i naturalment no votar PSC per promocionar les ulleres en campanya. Altrament, hi havia la possibilitat que tinguessin alts coneixements en oftalmologia, sabent perfectament que no els hi caldria ulleres, per tant no votar PSC per no sentir-se emparats. O potser hi havia una remota possibilitat de simplement no creure’s aquest tipus de promeses i no votar PSC per sentir-se ofesos pel tracte al ciutadà que està fent en campanya. Em quedo amb l’últim argument. – El Montilla es pensa que som burros o què? – ¡Estos sociatas se creen muy de izquierdas haciendo propuestas de estas! – El PSOE no lo está haciendo bién, pero el Mas ese es aún peor. – Tu aniràs a votar? – No sé, ya veremos, primero tengo que llevar a mi madre al cementerio, si tengo un rato me podría pasar –. Al mateix temps tinc el diari al davant. Enquestes d’intenció de vot, però ningú parla de l’abstenció.

Pago un euro pel tallat en fred. Surto al carrer i enfilo camí cap a la Diagonal. Una bona caminada, però tinc temps suficient. Mentre passo per Santa Tecla, sonen les sis. No tinc més remei que parar-me i escoltar. Fa un any i mig que visc al barri però encara no m’acostumaré a escoltar el so de la campana barcelonina. Hi ha coses que es resisteixen al pas del temps. Santa Tecla continua marcant la hora als veïns de Carles III.

Try de la Nelly Furtado (encara que el
castpost digui una altra cosa)